Climent per Carles Fages de Climent, vist per un altre Climent

El llibre del qual avui parlem és una obra de relativa joventut, de l’eminent i conegut poeta Carles Fages de Climent, publicada el 1933, quan l’autor tenia trenta un anys, amb una més que notable maduresa intel·lectual es veié amb cor de donar a la impremta el que havia de ser la seva obra literària en prosa més important. Fages de Climent és un poeta, un gran poeta com n’hi ha pocs, però la seva prosa en el meu modest entendre peca d’una incipient ingenuïtat empordanesa. M’explico, generalment s’accepta com a empordanès un caràcter arrauxat, tocat per la tramuntana, fatxenda, un xic tarambana amb espurnes de genialitat, un caràcter que cal no confondre amb el del Empordanet, com diria Josep Pla.

Climent per Carles Fages de Climent 1933

Però també hi ha Climents en altres comarques catalanes, el relat de Carles Fages sobre els Climents, rebesavi i besavi, Enric Climent Casadevall, i Enric Climent Vidal, conformen una obra d’una certa ingenuïtat. D’una típica ingenuïtat autènticament empordanesa, on la forma agafa més rellevància que el contingut i la bellesa del relat importa més que l’argument. Satiritzant podríem dir que la popularitat dels empordanesos es valora més per si són guapos i rics que no pas per si són intel·ligents, cultes i productius. La història recent d’afers amorosos i aventures i desventures econòmiques de dues generacions d’una família empordanesa dona per molt, però no sé si per tant. Una visió romàntica idealitzada dels seus propis avantpassats, amb vides relativament acomodades, però lluny del verdader gran pairalisme català, dona un fil conductor lleugerament pobre. Però al ser relatat de manera excel·lent per un mestre entre literats, dona una transcendència al text que fa que avui encara en parlem. Carles fages fou un poeta, un verdader i gran poeta, però també cal dir que ho fou en el lloc i el moment adequat. 

Hi ha llocs i moments tocats per la gràcia, el caliu artístic i cultural de l’Empordà en les primeres dècades del segle vint ja es trobava lluny de les foscors del passat amb fil·loxera del segle XIX . La conjectura del despertar de les seves riqueses turístiques del paradís litoral de Catalunya, amb la captació d’estiuejants i elits de les més altes classes socials del país, comportà una aclaparació de mirades. Amistats de joventut de Carles Fages de Climent amb personatges com Salvador Dalí i tants d’altres que despuntaren en les arts i les lletres, ajudaren a posicional els propis membres dins aquest gran aglomerat de la història. Ara bé, obres poètiques com les bruixes de Llers de 1924, o la Balada del Sabater d’Ordis de 1954, són obres que posicionen el poeta entre els primers de la nostra literatura.

No obstant, em pregunto que hauria estat del poema de les Bruixes de Llers si no hagués escrit el pòrtic Ventura Gasol i hagués fet les il·lustracions Salvador Dalí, o de la Balada del Sabater d’Ordis sense la contribució del pròleg d’Eugeni d’Ors i la cloenda del mateix Dalí, així mateix, el llibre Vila-sacra, capital del món de 1967 comptà amb el pròleg d’Alexandre Deulofeu i il·lustracions de Joaquim Bech de Careda, sense mencionar la infinitat d’escrits i articles que dedicà Josep Pla a Carles Fages. Aquest seguit de col·laboracions notables en les seves obres principals publicades en vida, i posteriorment en la seva obra pòstuma, ajudaren a posicionar definitivament el gran poeta empordanès. 

Dos exemplars dedicats de la primera edició de Climent 1933 per Carles Fages de Climent

Un exemple més n’és l’exemplar del Climent que presentem avui aquí, per la dedicatòria sabem que fou obsequi de l’autor a Maurici Serrahima, (Barcelona 1902-1979) escriptor, intel·lectual i polític català que tingué una gran amistat amb Carles Fages de Climent. Fou fundador de la Unió Democràtica Catalana, durant els primers mesos de la guerra civil, juntament amb Lluis Vila d’Abadal i el cardenal Vidal i Barraquer, defensaren el patrimoni religiós català i salvaren la vida a nombrosos capellans perseguits, però a causa de les seves conviccions catalanistes hagué d’axil·lar-se acabada la guerra. Però posteriorment se l’hi permeté tornar i lluità tota la vida aferrissadament per protegir la seva cultura. Col·laborà amb les revistes Ariel i Serra d’Or, feu notables publicacions i llibres, mantenint una estreta relació amb intel·lectuals espanyols com Carlos Bousoño i Julian Marías, dedicant-se a la vida política els últims anys de la seva vida, en que arribà a ser senador. 

El teixit d’amistats influeix molt a tothom, i especialment en la biografia d’un poeta, l’acceptació de l’obra del qual en un principi depèn més de les amistats que de la crítica. Una ingratitud més del mon de l’art convertida en injustícia en un gran nombre de casos.

Caricatura d’Enric Climent en el Llibre de Carles Fages 1933

Exemplar en rústica i bellament enquadernat en mitja pell de Climent, per Carles Fages.

Bails, un matemàtic de l’ il·lustració reprimit per la inquisició

El Diccionari de reduïdes dimensions i l’Arquitectura Civil en un gros volum en pergamí de Benito Bails

                D. Benito Bails, un dels caràcters que més excel·lí durant la segona meitat del s. XVIII  a la península Ibèrica, torna a esser una bona mostra de les controvèrsies ideològiques que sempre han aflorat  hi ho continuaran fent en aquesta terra.

                Com excusa per parlar d’aquest eminent matemàtic, home de ciències i arquitecte, m’he centrat en dues obres seves que entre d’altres conservo a la biblioteca. Possiblement les seves dues obres més rellevants sobre l’arquitectura que es troben dins el seu immens catàleg de publicacions. La primera, que es publicada pòstumament, és el seu Diccionari d’Arquitectura Civil, publicat el 1802 per la viuda Ibarra, heretera de la  famosa nissaga de tipògrafs de la cort. I la segona, els seus Elements Matemàtiques, el Volum IX, que tracta de l’Arquitectura Civil. Un extens i complert  tractat en 888 pàgines que agrupa tot el saber arquitectònic de l’època. Aquest fou publicat a Madrid per Joaquim Ibarra el 1783 com a un volum més del que havia d’haver estat  la seva magna obra dels “Elementos de Matemàticas”, però que mai s’arribà a completar. El volum de l’arquitectura Civil, amb la seva entitat i prestigi propi,  ha seguit sol al llarg dels segles com el volum IX d’una obra que mai va existir completa. Ara bé, les causes son més que justificades com veurem.

Diccionari d’Arquitectura Civil, de Benito Bails, publicat el 1802 per la viuda Ibarra

                Benito Bails, per més que pel seu nom no ho sembli, era català. Va néixer a Sant Adrià del Besos el 1730, fill de descendents de francesos, passà la seva infància i mitja joventut a Barcelona, fins que la seva família l’hi fou més fàcil fer-lo estudiar a  la universitat de Perpinyà que no pas a Cervera. Allà, obtingués notables resultats i continuà ampliant estudis de matemàtiques a la universitat de Toulouse. Un cop finalitzats els estudis s’instal·là a Paris, on li esperava un futur més prometedors que a la península. Allà freqüentà cercles d’intel·lectuals i congenia amb D’Alembert i Cordoncet però per fruits de l’atzar i el seu orígens, aconsegueix una feina de secretari amb l’ambaixador fiancés a Madrid i així quan res ho feia preveure torna a Espanya. El 1761 ja es troba instal·lat a la cort de Madrid i el 1763 a causa dels seus coneixements adquirits a França, les seves capacitats i la conjuntura de que s’havia instituït recentment La Reial Acadèmia de Sant Fernando, hi fou admès com a professor i ràpidament passar a regentar la càtedra de matemàtiques. A partir de llavors i amb un futur molt prometedor inicia una brillant carrera que ràpidament queda del tot estroncada. Dos motius en foren la causa, el primer que a partir de 1772, patí una hemiplegia que entre altres trastorns l’impossibilità del tot la mà dreta i fins hagué d’aprendre a escriure amb la mà esquerra, amb la que redactà quasi la meitat de la seva obra. La malaltia l’acompanyà fins a la mort. Però en segon lloc, el fenomen que marca més la seva vida, foren els problemes que tingué amb la Inquisició.  Fou denunciat diverses vegades pels qui envejaven la seva posició sense posseir els seus coneixements, fou jutjat i empresonat el 1791 acusat de manca de fe, impartir classes de matemàtiques amb conceptes materialistes, el que avui anomenaríem científics, i el pitjor de tot, posseir llibres prohibits.

                Bails, posseïa una immensa biblioteca, comprava publicacions de les acadèmies franceses, angleses i fins i tot alemanyes, amb volums científics que davant la ignorància espanyola eren posats a l’índex de llibres prohibits donada la seva incomprensió en la península. Aquest fet, l’empresonament de Bails, fou una bona sotraga a la seva vida i la causa principal per la qual els seus Elements de Matemàtiques mai s’arribaren a completar. Una altra paradoxa nacional, ja que eren pagats i subvencionats pel mateix govern que el posa a la presó. Gràcies a amistats influents, al final la pena de presó desprès d’uns anys quedà commutada per un desterrament a Granada donada la seva mala salut. Allà, privat de tot menys del seu sou com a acadèmic, una altre paradoxa, torna a fer-se una petita biblioteca i continuà la seva tasca,  fins que poc abans de morir al 1797, el deixaren tornar a Madrid, on fins l’últim dia impartí classes particulars a casa seva a una minoria d’escollits, que esperava no el trairien de nou.

Elementos de Matemática, que tracta de l’Arquitectura Civil de Benito Bails 1783

                Fins aquí un breu resum de la vida de Benito Bails, un il·lustrat fill de Catalunya que ni aquí  ni allà, no se l’hi ha retut l’homenatges més que merescut. Perquè si tot i haver-lo tingut a ell, la península sempre ha estat a la cua d’Europa amb arts i ciències, sense ell, no podríem parlar d’il·lustració  científica a Espanya. Fou un personatge que creà escola i deixà una vasta obra publicada que formà diverses generacions.

                Una prova n’és la portada del llibre de la Arquitectura Civil de 1783 que avui, presento. Fou propietat del comte de Roncalli, com així ja constar ell mateix a la portada. Juan Miguel de Roncali i Destafanis, comte de Roncali, nasqué a Cadis el 1729, fou un notable enginyer militar espanyol que participà en nombroses batalles, però les seves obres més notables foren les obres que edificà com a arquitecte i enginyer militar. A Barcelona reedificà el front de la muralla del mar amb el portal del pla de Palau i finalitzà el Castell de Montjuich. Al 1771 reordenà el Pla de Palau i construí la façana neoclàssica del palau reial de Barcelona, que s’alçava davant la Llotja i fou destruït el 1875, i com a obra seva més important i original, fou  el dissenyador de l’edifici de l’Aduana, obra realitzada entre el 1710 i el 1792, en el mateix Pla de Palau. El front de mar de Barcelona deu la seva monumentalitat neoclàssica del s. XVIII al comte de Roncali  i aquest bona part dels seus coneixements d’arquitectura i matemàtiques a Benito Bails. L’un català de naixement i l’altre català d’adopció, ja que el comte de Roncali morí a casa seva a Cornellà del Llobregat l’any 1794.

Projecte original del comte de Roncali per la Capitania de Barcelona, tinta i aquarel·la sobre paper. Col. del autor.

Pròleg pòstum del Diccionario de Arquitectura Civil de Benito Bails 1802

Exemples de gravats dels Elementos de Matematica, Arquitectura Civil de Benito Bails 1783

Exemples de gravats dels Elementos de Matematica, Arquitectura Civil de Benito Bails 1783