La Bellesa Ideal d’Esteban de Arteaga, un altre geni trepitjat per l’ ignorància del nostre país

Pels que ens interessa l’historia de la estètica, les idees sobre la bellesa i l’art en general, descobrir l’obra d’Esteban de Arteaga sempre suposa un trasbals ideològic i emocional important. Fet agreujat pel retard en que sempre arriba aquesta descoberta, i per la gran ignorància que es manté a casa nostra vers el personatge i la seva obra reconeguda mundialment. 

 Tota la península ha estat sempre fructífera en homes de talent, però sembla que només es gaudeix enterrant-los, valorant el que ve de  més enllà de les fronteres, quan en realitat hi ha més genis per metre quadrat a casa mateix que en la majoria d’altres llocs. Una altre cosa és quina divulgació i reconeixement se’ls dona, i com es valora la seva obra. Posaré un exemple sobre el que tractarem avui: Durant tots els meus anys de facultat estudiant estètica i composició, mai vaig sentir nombrar Arteaga, ni en el màster posterior sobre teoria i història, on hi havia assignatures especifiques d’història de la estètica i la bellesa tampoc. Això diu molt del pla d’estudis de les nostres universitats, també he de dir a desgrat que les ànsies de multiculturalitat de la UPC feren que els catedràtics que impartien aquestes assignatures fossin un italià i un argentí, cosa que no ho justifica i mostra encara més el grau de letargia cultural a que hem arribat. 

Des d’aquestes pàgines i de manera molt humil pretenc recuperar un xic la figura de Don Esteban de Arteaga, un basc del segle XVIII que posà la ciència estètica a primer ordre mundial, mostrant la primera edició d’una de les seves obres més importants: “Investigaciones Filosoficas sobre la Belleza Ideal” publicada a Madrid per Antonio de Sancha el 1789. 

Portada de la primera edició del llibre: Investigaciones Filosoficas sobre la Belleza Ideal de Esteban de Arteaga imprès a Madrid per Sancha el 1789

Per acabar de mostrar com tracta Espanya als seus homes de talent direm que Arteaga hagué d’estar exiliat tota la vida, i que a causa del poc recolzament intelectual que tingué, i encara té actualment la seva obra, és menys reconeguda a la península que no pas a la resta d’Europa. En les universitats d’aquí estudiem el naixement de l’estètica amb Baumgarten, Winckelmann, Kant i Edmund Burke en la segona meitat del segle XVIII amb el naixement del Neoclassicisme, i en la resta d’Europa s’estudia amés dels citats a un basc que en la mateixa època filosòficament ja s’avançà al Romanticisme.

Esteban de Arteaga és basc d’origen, però nasqué accidentalment a Moraleja de Coca, Segòvia, el 26 de desembre de 1747. Inicià els seus estudis en els Jesuïtes i al fer-se gran volgué entrar en la Companyia, però ho va haver de deixar a causa de l’expulsió dels Jesuïtes d’Espanya. S’exilià amb altres companys a Còrsega, dos anys després ja ordenat, va renunciar a la Companyia de Jesús per poder tornar a Espanya, però no se l’hi permeté, visqué desterrat fins ala seva mort. De Còrsega es traslladà a la universitat de Bolonya on estudià filosofia, matemàtiques, ciències i teologia entre 1773 i 1778, sentint-se molt atret pels pensaments empírics i sensualistes de l’època. Allà es feu amic de Giovanni Battista Martini i Antonio Eximeno, amb qui compartí l’estudi teòric de la música, investigant el teatre musical italià, publicant l’obra: “La Rivoluzioni del Teatro Musicale Italiano” a Bolonya el 1783, obra que el feu famós a tot Europa i fou el primer teoritzador sobre l’opera i l’obra d’art escènico - musicat total. Després es traslladà a Venècia, on cultivà noves i influents amistats, i al final s’instal·là a Roma el 1786 sota la protecció i mecenatge de José Nicolás de Azara, diplomàtic i noble espanyol que aprecià el verdader talent d’Arteaga. En la etapa Romana traduí i publicà l’obra completa d’Horaci i redactà el volum que avui es presenta: “Investigaciones Filosoficas sobre la Belleza Ideal” obra que el portà a la fama i reconeixement mundial, ja que s’enfronta a aleshores innovadores idees sobre estètica del Neoclassicisme, defensant que el poder de la raó no és absolut i que els gustos de cada època i els sentiments modifiquen les percepcions estètiques. Punt de vista que en tot el treball anticipa el que esdevindrà el Romanticisme.  En el punt més àlgid de la seva carrera empren un viatge a París, on el sorprengué la mort a l’edat de 52 anys el 30 d’octubre de 1799.

Una vida d’estudi dedicada a l’art, l’estètica i la música, que s’estroncà massa aviat sense haver vist satisfeta la seva ambició de poder tornar a casa seva i rebre tant sols algun petit reconeixement, incomparable amb els molts que havia rebut a l’estranger, però això mai va arribar. La seva obra més important: “Investigaciones Filosoficas sobre la Belleza Ideal” fou publicada a Madrid el 1789 per intercessió de Nicolas de Azara, home influent a la Cort. Fou l’únic honor que Arteaga rebé en vida provinent del seu país: un exemplar idèntic al aquí presentat de la seva obra publicada en Espanyol. En canvi les seves idees han fet fortuna en l’historia de l’estètica, el gust i l’historia de l’art. S’ha materialitzat tot el que ell va pronosticar teòricament i val a dir que si els estudiants d’art d’avui dia assimilessin els coneixements que ell transmet, potser les arts agafarien un altre rumb més fructífer per la societat, ja que és un consens el fet que en les últimes dècades la funció social de l’art s’ha desviat dels seus fins. Segons ell, els coneixements, l’observació i l’anàlisi han de ser previs a tot intent de creació artística, una basta cultura no només artística, sinó també social , històrica i cultural, són les pedres amb que es pot edificar. Sinó l’artista és un mutilat que vol construir una obra sense materials de construcció. El Romanticisme és l’estil dels sentiments, però aquests no neixen per generació espontània, els manllevem de la cultura de la societat on vivim. Som conscient o inconscientment el que mengem, per tant val la pena ser-ne conscients i saber gaudir d’un dels pocs plaers que depara la vida: Captivar la Bellesa amb ulls crítics, ja que per contra del que volem creure, no és un recurs renovable, i actualment sens ser-ne conscients la fem tendir a l’extinció...  

Index de capítols de Investigaciones Filosoficas sobre la Belleza Ideal  de Esteban de Arteaga 1789

Enquadernació de la primera edició de l’obra d’Arteaga de Madrid comparada amb la de Burke de Londres, totes dues de la segona meitat del S. XVIII molt similars.

El Monestir de Poblet de Domènech i Montaner

La ment humana és capaç de generar tota mena d’univers, des dels més antics alimentats per la fe, fins als més futuristes inspirats en la ciència, però hi ha qui té la virtut de saber viure cavalcant entre aquests diversos mons. Aquests són homes atípics, altament dotats que viuen el passat i projecten el futur amb una naturalesa aclaparadora. Individus així fan de pont ensenyant a la resta de mortals que el passat forma part del que esdevindrà el futur, però no tothom ho vol veure. 

Lluís Domènech i Montaner fou un d’aquests homes anclats en el passat per devoció i futurista per professió. Arquitecte innovador en la seva època, sempre mantingué un peu en el passat com a estudiós gran amant de l’historia i un altre mirant cap al futur projectant la seva obra. Aquesta dualitat ha fet que avui dia es reconeguin mundialment les seves edificacions i en menor mesura les seves investigacions, però sense aquestes la seva arquitectura no seria el que ha estat. En el dia d’avui se’l reconeix com un català il·lustre amb una vida i una producció exemplar que honra la seva terra.  Arquitecte, historiador, escriptor i polític, per aquest ordre caldria definir-lo, però crec que no calen presentacions, en canvi si que molta gent pot desconèixer la seva faceta de recuperador del monestir de Poblet. 

Portada de Poblet de Domènech i Montaner 1925

Domènech i Montaner com a arquitecte modernista amb components molt eclèctiques, s’alimentà de les formes i l’estudi teòric del gòtic per elaborar les seves obres de nova creació, i feu el mateix en algun cas de rehabilitació d’edificis medievals com per exemple el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, obra que pot ser qüestionada sèriament des de la teoria actual de la rehabilitació de monuments històrics, però la qüestió es que també ho podia haver estat en l’època en que es realitzà. No és el cas de Poblet. La relació de Domènech i Montaner amb el monestir és d’amor pur i el màxim de respecte. L’estudià sistemàticament de manera exemplar durant molts anys i el resultat en fou el volum aquí presentat: “Historia y Arquitectura del Monestir de Poblet” llibre publicat a Barcelona el 1925 per la casa editorial Montaner y Simón, propietat de la família de l’autor, en una edició limitada i numerada de 536 exemplars, on l’autor aboca tot el seu saber, passió i anys d’estudi sobre l’historia de la Catalunya medieval i el paper cabdal que hi juga el propi monestir. Hi fa un rigorós estudi històric i arquitectònic en paral·lel, veient i posant de manifest les etapes evolutives que conformaren l’edifici que ens ha arribat. També feu uns aixecaments de plànols exemplars per l’època alguns dels quals foren reproduïts en el llibre, però per sobre de tot Domènech i Montaner reivindica el Monestir de Poblet com a símbol del Casal d’Aragó, monestir reial convertit en panteó dels sobirans i residencia ocasional dels comptes – reis. Cal no confondre aquest llibre, un volum de 370 pàgines de gran format amb un llibret del mateix autor també dedicat al Monestir de Poblet publicat el 1916 en la col·lecció: “el arte en España” que fou una primera aproximació de Domènech al monestir.

El llibre exposat avui explica la singularitat del Monestir de Poblet, com s’experimentà  amb la tipologia arquitectònica que el configurà, aportant altíssims nivells de modernitat per l’època medieval que ara ens costen de discernir.  Poblet seguint els més estrictes esquemes compositius del Cister, aconsegueix ser una màquina perfecta on cada nova intervenció que s’hi realitzà encaixà perfectament. Fins i tot l’inacabat palau del Rei Martí col·locat damunt d’edificacions preexistents aconsegueix ser una filigrana arquitectònica, simple en funcionament, programa i ornament, de posició agosarada amb contacte però sense intervenir en la vida monàstica, és un dels millors exemples de Gòtic Català Civil.  

Fotografies del Monestir de Poblet cap al 1916 com el veié Domènech i Montaner

Sense voler entrar en detalls, ja que no és l’objectiu d’aquestes paraules, recomano l’estudi del Monestir de Poblet a qualsevol que en paral·lel a la vida monàstica vulgui entendre la vida medieval a Catalunya, i com funcionava la Cort: domèsticament i políticament. Els homes d’estat d’aleshores feien molt més i necessitaven molt menys que els que han vingut després. Aquest panteó – monestir també fou el model a seguir segles després per Felip II en construir Sant Llorenç de l’Escorial com a panteó reial de les Espanyes, ja que la corona d’Aragó posseïa aquesta institució i cap altre regne peninsular tenia un referent semblant. Hi ha estudis que comparen les dues edificacions salvant els segles que les separen, però no aprofundeixen en l’influencia sociohistòrica que pogué tenir el més antic en la creació de l’altre des del punt de vista sociocultural i conceptual. 

Aquest llibre de Domènech i Montaner juntament amb l’obra de Finestres són les dues fonts historiogràfiques mes rellevants sobre Poblet que malgrat les anades i vingudes de l’història ens ha arribat prou ben parat. El llibre de Domènech i Montaner si és exemplar és per l’estudi profund que fa de les restes, sense executar cap obra important de rehabilitació, però va assentar les bases per totes les intervencions de rehabilitació i reconstrucció que s’hi ha realitzat posteriorment posant en evidència la naturalesa de l’edifici i les seves necessitats no permetent fer cap bajanada constructiva típica de la mal anomenada modernitat. Les grans reconstruccions de l monestir impulsades per Eduard Toda i Güell a partir de 1930 seguiren estrictament la pauta marcada per Domènech i Muntaner. Poblet és un bon exemple on es mostra que potser val la pena aplicar-nos la dita popular de pensar-ho tot dues vegades abans d’obrir la boca. Un bon estudi històric i arquitectònic aplana el camí dels inconscients i ignorants que vindran després, donant-los la feina feta i a lo millor es pot evitar segons quin tipus d’intervencions arquitectòniques que s’han realitzat últimament que no diuen gaire res de bo de la cultura actual. Som bons per criticar el passat, però no per fer autocrítica del present. Un bon estudi del passat dona la pauta per posar en evidència el que s’està fent i es farà. Domènech i Montaner amb el seu estudi va salvar Poblet fins el dia d’avui perquè algú s’ha llegit la seva obra, veurem que passa en les pròximes generacions...

Planta i exonometria del monestir realitzades per Domènech i Montaner el 1925

Pàgines del llibre de poblet de 1925, amb estudis heràldics, alçats i aquarel·les.

Comparativa dels dos llibres sobre Poblet del mateix autor i plànols de la capella de Sant Jordi, petita joia del Gòtic a Catalunya.  

Monestir de Poblet, perspectiva general reconstruïda per Domènech i Montaner.