sábado, 31 de mayo de 2014

L’exili de talents al nostre país ve de lluny, el cas de Juan Lluís Vives



Tornant a les coses series i transcendents, crec que fer paral·lels en el temps ajuda a veure que: ¡¡ Per més que avancem no ens movem de lloc !!. Als nostres dies lamentar-se de la situació econòmica i social que viuen els joves és un tema recorrent, i resulta francament decebent veure com joves titulats, amb capacitats i aptituds, han d’emigrar per poder desenvolupar les seves possibilitats. Aquestes Fugues de Cervells, com se les ha anomenades, en el nostre país venen de lluny. Un cas emblemàtic fou el de Lluis Vives, del qual tractarem avui, un prohom de l’ humanisme en ple  renaixement. Realment hauríem de plantejar-nos que passa a la península Ibérica, ja que és una situació que s’ha repetit en masses ocasions de la nostra història.

Quatre exemplars dels Diàlegs de Vives, tres editats a Valencia en espanyol el 1749, 1788 i 1807, seguits d’un llatí de Barcelona
 
Vives neix en un any molt significatiu, el 1492 a Valencia, una de les capitals de la Confederació Catalano-aragonesa. Fill de comerciants Jueus conversos en aparença, ja que deu anys abans del naixement de Vives, l’ inquisició sorprengué la seva mare i altres familiars en plena litúrgia en una sinagoga clandestina instal·lada a casa seva. Aquest fet inicià un procés contra la família herètica que el perseguí tota la vida.

Juan Lluis Vives començà a estudiar a La universitat de Valencia el 1507 però el 1509 el seu pare veient el rumb que prenia el procés de la inquisició contra els seus, envià al jove estudiant a prosseguir els seus estudis a la Sorbona de París per tenir-lo allunyat.

El 1512 acabà el doctorat i es traslladà a Brujas, (Bèlgica actual) on al no poder tornar, s’hi casà i trobà feina impartint classes. El 1526 revé la noticia de la condemna del seu pare a morir cremat a la foguera, juntament amb les restes de la seva mare exhumades ja que havia mort de malaltia anys abans. No calen comentaris sobre la intransigència de la inquisició i menys amb diners pel mig, però aquesta manera de solucionar les coses si que es genuïnament Ibèrica, caracteritzada per ser de tot menys racional, però amb la delicadesa de la redempció, des de Espanya s’envià una sol·licitud a Lluis Vives a Brujas perquè tornes a la península a impartir classes d’humanisme a la Universitat de Alcalà de Henares. Òbviament ell renuncià per por, però degut als canvis polítics a tota la Europa continental, ja no hi estava segur i emigrà a Anglaterra. Treballà pel cardenal Wolsey en el regnat d’Enric VIII i aconseguí instal·lar-se a la cort on establí una ferma amistat amb Tomás Moro.

En aquesta època s’inicià en els corrents més innovadors del humanisme però s’enyorava de Lovaina i la seva gent, sobretot la seva altre gran amistat: Erasme de Rotterdam. Fa goig veure el nom de Vives entre prohoms de tal magnitud, però hagué de renunciar a la seva nacionalitat a pesar de ser un Cristià Catòlic Apostòlic i Romà convençut. Els anys que visqué a Anglaterra aconseguí una posició econòmica i social important, però al oposar-se al divorci del Rei per les seves creences fent costat a Moro, juntament amb les ganes de tornar a Lovaina feren que ho perdés tot. Un cop retornat a Brujas i mig instal·lat, revé la noticia de l’execució de Tomás Moro, fet que l’hi suposà un fort cop, tant per la seva vida particular com pel que representava com a pensador i impulsor de l’ humanisme.  A partir d’aquí Vives es posiciona contra Enric VIII, l’incipient església anglicana i la reforma que es propagava pel continent. Utilitzà la seva influència amb Carles V, però les seves cartes caigueren en mans d’espies, i al veure que la seva vida corria perill es retirà de la vida política activa dedicant-se a escriure i a una vida retirada més intel·lectual. Sàvia decisió en el meu entendre que sense haver d’arribar a aquests extrems s’hauria de repetir més sovint. Visqué fins el 1540 morint a Brujas.
 
Portades de les dues Introduccions a la Saviduria de 1779 i de 1791
 
 
El que més ha transcendit ha estat la seva obra escrita, la seva vida fou apassionant, però les seves obres tenen una profunditat i saviesa que fins i tot en el dia d’avui no són ben digerides. Fou reformador dels plans d’estudi de les universitat s de tot Europa, traductor i comentarista d’ Aristòtil, amés de pare i divulgador de l’ humanisme com a corrent filosòfica a casa nostra, sense que mai hi podes tornar a posar els peus. Una mostra més de la gratitud típica de la nostra terra, privar de tot a qui tot ho mereix!.

Les ensenyances de Vives s’introduïren tard i molt paulatinament a la península, generalment amb els primers llibres impresos en llatí en edicions molt reduïdes destinades a minories, però al S. XVII i sobretot el S. XVIII amb la il·lustració que recuperà els ideals dels humanistes es feren edicions en llangua vernacula de les obres de Vives més importants. Conseguiren fer-se molt populars algunes obres com els famosos Dialegs. Posteriorment fou reivindicat com a gran gloria nacional, ¡¡¡Ironies de la Història!!! Segurament si en vida hagués tornat a Espanya hagués acabat a la foguera i cent cinquanta anys després es reimprimien frenèticament els seus llibres.

De les seves obres tinc en gran estima una petita col·lecció de diverses edicions dels seus Diàlegs, dels quals es reprodueixen les portades, son simples enquadernacions en pergamí d’època, però en canvi els Llibres de La Introducció a la Saviduria que mostro, son enquadernats en pasta espanyola i perfecte pel que fa a la seva conservació, però no es publicaren en espanyol fins el 1779 i el 1791.

Hi ha moltes altres obres interessantissimes de Vives que es troben en edicions modernes, però  La Introducció a la Saviduria encara no es troba en català i es una obra cabdal. Una mostra més de les nostres mancances....

miércoles, 21 de mayo de 2014

Continuem no tenint-ho tot traduït al Català, literatura alternativa naturista



Al igual que el post anterior, el títol ja ho diu tot. Pot sobtar aquest salt temàtic, i ja informo que tornaré a temes més seriosos a partir d’ara, però hi ha temes divertits que no se sap on classificar en la prestatgeria, i per afinitats sociològiques, tinc de costat els llibres de temàtica i època Nazi amb els de culte al cos i desnudisme del mateix període, potser degut a que l’ordre en una biblioteca indica molt de la manera de pensar del seu propietari, però la realitat es que jo el que no se on posar-ho, busco una lògica afinitiba, seguint els mètodes d’Aby Warburg, biblioteca del qual sempre he admirat.

Dons bé, poso un altre exemple de la literatura de subsòl que en l’actualitat no gaudeix de cap prestigi i en canvi en el seu moment fou tota una revelació. L’alliberació sexual però sobretot moral i masclista de desprès de la primera guerra mundial, comportà que en el període que posteriorment s’anomenà d’entreguerres, les editorials traguessin a la llum obres de temàtiques molt dispars amb públics reduïts, que en el cas del nostre país amb la Guerra Civil i la posterior Dictadura quedaren totalment oblidats per no dir censurats. Aquell moment d’eufòria cultural comportà que la població  busques nous credos on aferrar-se, ja que l’antic règim en sentit moral havia decaigut i es buscaren noves activitats socials on realitzar l’individu. Evidentment fou el moment en que els esports gregaris experimentaren un major nombre d’associats, i on aquestes agregacions assoliren més importància que els sindicats!!!. Òbviament estic ironitzant sobre a quines activitats dediquen l’atenció les grans masses de població. Però diu bastant a favor de Catalunya el fet, entre molts d’altres, que en aquell moment mirés cap al nord buscant noves maneres d’entendre la vida. I entre d’altres coses es dediquessin uns esforços a traduir obres estrangeres, sobretot franceses i alemanyes sobre la temàtica que avui s’exposa.

Les traduccions de totes maneres es feren a Barcelona, però en castellà. I el que avui denuncio es que: Fins i tot les obres escrites per autors catalans, sota pseudònim, ja que encara eren temes malvistos, publicaren el llibre en Castella.  Per tant hi ha obres d’autors catalans com el Dr. Que utilitzà el nom de Laura Brunet com a pseudònim per la seva obra “Desnudismo integral, una nueva visión de la vida”  que tot i pràcticament no vendre’s a la resta d’Espanya, publicaren les seves obres en castellà per un mercat Català. Fet que en el dia d’avui encara trobo inexplicable, si no fos perquè en aquella època un text escrit en espanyol tenia mes credibilitat!!!.

Llibre de Roger Salardenne, “Un mes entre desnudistas”, la edició espanyola i la francesa.
 
Les obres exposades en qüestió son un tast de la literatura d’aquesta temàtica, difícils de trobar en l’actualitat per les seves reduïdes tirades editorials i cap reedició. Pel que fa a la seva credibilitat, en el dia d’avui ens semblen infantils i poc rigoroses científicament parlant, però en el fons no disten de les publicacions semblants d’avui dia, fora del format i presentació. El contingut es el mateix, amb dosis de rebeldia i esperit alliberat, creien afirmar veritats tant antigues com la pròpia existència, i fer apologia d’una manera de viure sense perjudicis que en el dia d’avui la majoria de la població ha assimilat sense tant d’extremisme fanàtic. En canvi s’inicià una etapa d’hedonisme i culte al cos que la nostra societat encara està pagant molt cara.

Personalment crec que foren llibres que en el seu dia es vengueren més a les classes acomodades benestants com a producte pseudo - eròtic on podien regalar-se la vista amb les pèssimes fotografies que contenen, que no pas en una lectura real i exhaustiva del llibre, amb fruits mentals i de concepció de la vida, que es el que es proposaven. Però l’alliberació que ajudaren a realitzar a certs estaments de la població fou la llavor que en la vinguda de la democràcia ens ha dut on som. I personalment crec que en el moment actual fer escarafalls de pudor de segons quines imatges i de la pròpia nuesa es una regressió cultural, per tant no hauria de tenir lloc, ara bé: l’ús gratuït sense argument a on no toca, només per atraure l’atenció encara ho trobo més fora de lloc. En el camp ètic pels temes que estem tractant hauríem de prohibir el prohibir, però ser conscients i responsables, no confondre llibertat amb llibertinatge, i no ho dic des de un punt de vista religiós, soc lliberal,  però crec en el respecte al pròxim si no et trepitja cap dret, pel que si la societat en general aconseguís tenir un mínim de cultura generalitzada i uns valors mes o menys iguals no hi hauria d’haver cap conflicte i es podria parlar i fer de tot. Cosa que no passa en moviments autàrquics com els manifestos del post anterior, o integrismes morals i religiosos.

Llibre de “Desnudismo Integral” escrit i publicat a Barcelona el 1931 sota pseudònim
 
La llibertat en els últims anys ha tornat a ser coartada, Sigui pels mitjans tecnològics o per mantenir les estructures socials insostenibles de l’actualitat. Perdem graus de llibertat absoluta, quan ens fan creure que la relativa augmenta. La intercomunicació amb els mitjans actuals ens cohesiona com a mesa social però resta eficàcia a l’individu. Per controlar a poblacions dispars en un sol territori com passa actualment s’han de retallar llibertats individuals, en els aspectes que tractem avui on encara no hi ha censura, llibres com els exposats aquí foren editats a Barcelona a la dècada dels anys trenta del segle vint, ara no serien publicats, i si ho fossin tindrien la publicitat gratuïta de les crítiques detractores.

Martin de Lucenay, Llibre “los Fueros del naturismo”, de la nombrosa col·lecció: Temas Sexuales  
 
El curiós d’aquest temes es que qui hi està a favor viu en sintonia amb les seves creences, qui està en contra nega l’existència i la possibilitat d’obrir els ulls, la posició que crec més honrada es la d’informar-se i decidir. Personalment fa anys vaig llegir el llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez” i lluny de ser una critica es un anàlisi històric exhaustiu de l’enfrontament de l’espècie humana amb el seu propi cos, i com ha reaccionat en cada època. No entrant en teoria estètica, senzillament com fan els antics llibres de nudisme només es parla de sociologia, i aporta un equilibri a pesar de ser escrit en una època d’alliberació.

Comprensió i respecte es la base que falta a la majoria de ciutadans.   
 
llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez”