L’orgull de no tenir-ho tot traduït al Català, no he trobat cap edició catalana del “Mein Kampf”

El títol ja ho diu tot, hi ha moments de la història que són amargs de recordar, tot i que no per això s’han d’oblidar. Crec que els llibres són el millor antídot contra la pèrdua de memòria col·lectiva, el mal es que encara són poc apreciats per la multitud. El cas del conflicte mundial del 1939 al 1945 és més recordat per la cinematografia que l’ha usat com a teló de fons, que no pas com a període històric on es reedificaren per les armes els valors que actualment encara regeixen la nostra societat. Evidentment la humanitat ha comés atrocitats, i segur que les tornarà a cometre per més que ho vulguem evitar, de fet, crec que es inherent a la condició humana. Però el que m’interessa aquí, al marge de judicis històrics, socials i morals, és veure que ha sobreviscut d’una cultura que en un moment es descarrilà de la ètica i la moral tal com avui la tenim entesa.

Els motius que avui em fan escriure això, són purament culturals i d’amor als llibres, no d’apologia de cap credo polític, exposaré com  varen anar a parar a les meves mans un seguit de llibres que en el dia d’avui gaudeixen de cert prestigi en el mon del col·leccionisme, i pertanyen a un Índex prohibit moralment.

 

Portada i fotografia de les guardes del llibre “La Nueva Arquitectura Alemana” de Albert Speer del 1941. En alemany i espanyol.

Segurament no escriuria aquestes línees, ja que no tenen res a veure amb la bibliofília al nostre país,  però precisament aquest vincle es el que m’ha fet reflexionar. He buscat edicions catalanes traduïdes d’aquestes obres, i no n’he trobat cap. Pel que sense buscar un fons ètic,  segurament el món editorial Català ha cregut que no serien comercials, i per aquest motiu no s’han traduït. Ara bé l’interessant es perquè el poble Català  no ha volgut tenir aquestes obres traduïdes, encara que fos per recordar el que mai s’ha de pensar. Personalment crec que al estar totes traduïdes d’època en Castellà durant la dictadura franquista, s’hi tenia certa aversió, i aquest fet ha dut que en l’actualitat podem presumir de ser un poble que mai ha tingut aquestes obres  en el seu idioma. Tot i que les primeres edicions espanyoles són realment cotitzades pel mercat de bibliòfils del nostre país. 

Jo vaig trobar el llibre de “La Nueva Arquitectura Alemana” de Albert Speer del 1941 en una fira de vell a quatre rals, i el vaig comprar com a curiositat per les fotografies i la monumentalitat dels edificis que hi sortien. Anys més tard vaig descobrir que era un llibre molt buscat entre bibliòfils, El llibre mostra una arquitectura que ha desaparegut com a botí de guerra. Els aliats feren demolir totes les construccions del Raich, un exemple de la negació de la memòria històrica que perdura en els llibres.

 

Portada del: Mein Kampf en les seves primeres edicions espanyoles, la primera de 1935 i la segona del 1937.

 

Portada de Hitler y el Nacional Socialismo de O. Scheid, traducció espanyola del 1941

 

Un cas semblant em passà amb el Mein Kampf  d’Adolf Hitler, el vaig comprar com a curiositat sense saber exactament que comprava, es la primera edició espanyola, impresa en el transcurs de la Guerra Civil. Eren llibres de propaganda amb edicions no molt llargues que el regim de Franco distribuïa en els seus col·laboradors i divulgava per l’estat amb la fi d’apropar-se a les polítiques d’Alemanya, però quan aquesta hagué perdut la guerra, ràpidament es deixaren de publicar i en l’actualitat són pràcticament censurats. El cas del Mein Kampf  es digne d’estudi, no se que es pitjor moralment parlant si trobar-se en l’error, o perpetuar-lo. Divulgar les errades històriques faria més probable que no es repetissin, però el sentiment de culpa pot negar les realitats.

 Com a dada històrica exposaré que: Actualment, els drets d’autor de totes les edicions del Mein Kampf, excepte l'anglesa són propietat de l'estat de Baviera fins a finals del 2015 data en què expiraran. En l’actualitat Peter Raubal, fill del nebot de Hitler Leo Raubal, tindria una base legal sòlida per aconseguir els drets d'autor si ho intentés. Raubal, és enginyer i ha manifestat que no vol cap part dels drets del llibre que li podria fer guanyar milions d'euros.

El govern de Baviera, en acord amb el Govern Federal d'Alemanya, no permet cap còpia o impressió del llibre a Alemanya i s'hi oposa a qualsevol altre estat amb menys èxit. Posseir i comprar el llibre és legal. Comerciar amb còpies antigues és igualment legal, llevat que es faci apol·logia de la guerra o l'odi, que és generalment il·legal. La majoria de llibreries alemanyes no en volen saber res, de comerciar amb aquest llibre. Als Països Baixos vendre el llibre, fins i tot en el cas de ser una còpia antiga, és il·legal com fer apol·logia de l'odi, però no ho és ni posseir-lo ni prestar-lo.

Mein Kampf en una de les seves primeres edicions franceses

 

Per tant superades les Guerres, i mundialment acceptat el genocidi, amb les repercussions que suposà, els llibres encara paguen el tribut i són víctimes de censura, quan son els únics guardians de la memòria d’època que aviat quedaran, ja que les persones supervivents, filmacions antigues i pel·lícules, al igual que els llibres d’història de la segona guerra mundial moderns són purgats en les seves declaracions i manifestacions. Les paraules per veure el mal que causen s’han de sentir de la boca de qui el causa. Recuperar una memòria històrica censurada no crec que interessi a ningú. Cada individu hauria de tenir totes les premisses sobre la taula i jutjar sàvia i justament, així potser no es repetirien errors històrics garrafals.

 

Mostres d’arquitectures colossals publicades al llibre de Speer, demolides en acabar la guerra pels vencedors.

 

Imatge en construcció d’obres faraòniques, mostra del poder de l’efímer Raich...

 

 

Boeci, la Consolació de la Filosofia i les verdaderes injustícies polítiques

Encara que sembli no venir al cas, fa uns dies llegint un article a un diari sobre l’espoli del patrimoni per part de les autoritats republicanes al final del conflicte Civil el 1939 per tal de poder sustentar els exiliats un cop finalitzada la Guerra, em causà certa repulsió. M’obrí un dilema que feia temps que em rondava. El columnista acabà l’article lamentant-se que les obres d’art antigues, en la seva majoria obres d’orfebreria i joies, d’or i plata, foren foses per vendre lingots a pes als països centreamericans  que acolliren els exiliats, fet lloable si no fos que la gran majoria no varen veure ni un cèntim, mentre que qui administrava aquest tresor públic usurpat a la península, dilapidaren els diners fent vida a cos de rei. Fins aquí es un cas més de robatori a nivell nacional i la història n’està plena. El que realment m’impressionà fou la frase políticament correcte i arquetípica dels nostres temps que utilitzava el periodista dient que: Es pot justificar la destrucció de tot el patrimoni del mon encara que només sigui per salvar una vida humana.

Aquí discerneixo totalment. Em sembla una afirmació del tot incorrecte i mostra la poca capacitat analítica i de coneixements històrics del qui l’escriu. Efectivament, la nostra societat es la que més ha sobrevalorat la vida des de que hi ha vida humana al planeta. Crec que cal fer una reflexió: El que queda de l’existència d’un individu es la seva obra, a grans trets: tenim coneixement de cultures i civilitzacions que s’han extingit gràcies a la pervivència d’obres puntuals creades per aquests subjectes, i podem afirmar que la nostra cultura i civilització de la qual estem tant orgullosos, es el resultat acumulatiu de les experiències d’infinitat d’individus que han existit en anterioritat als nostres temps. Dir que la vida d’un home viu en l’actualitat val més que el fruit de la infinitat de vides d’essers que ja no hi son, em sembla una bajanada, ja que hi ha vides i vides...! Es podria parlar d’aportacions individuals que fa un individu a la societat i a la seva cultura, però seria caure en una escala jeràrquica políticament incorrecte, en canvi ho mesurem socialment amb treball i repercussions econòmiques i ningú no es queixa? Però ningú em sancionarà si poso un exemple: Dir que és molt més important per la humanitat que hagi existit Einstein, Pasteur o Fleming que no pas qui escriu aquestes Líneas. Jo no ho dubtaria ni un moment en dir quina vida val més pel conjunt de la humanitat, a pesar de que un encara estigui viu, i la destrucció de l’obra dels anteriors portaria una infinitat de mors en el futur, per tant no es pot parlar tant a la lleugera. Qui per ser políticament correcte afirma que per salvar una vida anònima es pot sacrificar l’obra dels que ja no viuen, realment no valora la humanitat, i en lloc de parlar com  un humanista, ho fa com un vulgar subjecte immers en el capitalisme tot i que en el seu escrit es el que critica.

Portada de la “Consolation de la Philosophie” de Boeci, Paris 1638

 

 

Crec que la vida humana en el moment present es sobrevalorada, efectivament al llarg de l’historia mai ho havia estat tant, es un mètode de control social molt eficaç. El correcte des del punt de vista del humanisme tal com fou entès en els seus inicis, és que cada individu sobrevalori la seva pròpia existència, però no pensa com ara que la societat ja te la valorarà per tu, es un llisó d’humilitat que crec incomprensible en una societat del benestar, però la humanitat ha viscut i sobreviscut amb uns altres paràmetres molt diferents.

El llibre que presento avui, la Consolació de la Filosofia de Boeci, es una reflexió magistral sobre la vida, l’existència i el que l’home pot i no pot durant el temps que viu. Mostra les finalitats individuals a la vida i les col·laboracions socials que un individu pot fer, però per sobre de tot hi ha el perfeccionament personal, no la busqueda com s’ha posat de moda últimament, sinó la consciència i el control d’un mateix.

Recordem que Boeci era un filòsof, noble, polític romà nascut el 480, cap a la fi de l’imperi, que ascendí en càrrecs polítics fins a Cònsol de Roma i Magister Officiorum, espècie de primer ministre, però caigué en desgràcia, fou empresonat i executat a Pavia entre el 524 i el 525 d.c. La causa de la seva execució injusta fou la defensa del Senat de Roma, i uns valors que avui en diríem democràtics, en front d’una espècie de dictadura. Ara bé, el seu llibre més famós i que l’ha dut a la immortalitat! Es la seva obra La Consolació de la Filosofia, escrit des de la presó esperant la seva execució. A ell devem també la traducció d’autors grecs que gràcies a ell han perviscut, i de fet per tota la seva obra es considerat el primer filòsof de la època medieval i l’últim de l’antiguitat.

Una de les traduccions catalanes, de la Consolació de la Filosofia del 1989

 

 

Quan un sap que te la fi a prop, es preocupa del verdaderament important, i en realitat no es que pensaran els altres sinó un acte d’anàlisi introspectiu cap a un mateix.  Boeci és el mestre entre mestres i una llisó que seria obligatòria, si de mi depengués, que assolissin tots els polítics d’aquest món.

L’edició presentada, m’excuso de no haver-la llegida, ja que està en francès antic i personalment no domino l’idioma. Es un llibre que no tinc cap intenció de llegir! Em sap greu confessar-ho, la vaig comprar en un estirabot de bibliòfil, ja que una Consolació de la Filosofia impresa el 1638 a Paris, a un bon preu, no es troba cada dia, i a la península en el S. XVII no tinc constància que en “Romanec” se n’imprimís cap. Però l’edició moderna que mostro traduïda al català l’hi he fet lectures en totes direccions, i no hi ha vegada que no s’hi descobreixi alguna cosa de profit.

El coneixement conforta l’anima i l’arma per qualsevol adversitat, fins hi tot la fi de l’existència.