MARIÀ VAYREDA, DEL PAISATGISME PICTÒRIC AL DRAMA RURAL EN PROSA

La flaire de molsa dins les llars en aquestes dates ja fa temps que s’ha perdut, com a molt un avet mig moribund comprat en alguna fira a preu d’or engalana les llars catalanes en les festes de Nadal. El pessebre és quasi un record del passat, sense cap mena de dubte Santa Claus fa temps que ha vençut als Reis Macs. Però pels que conservem reminiscències de la infància i ens agrada l’esperit nadalenc, no podem evitar experimentar aquella nostàlgia del que representen aquestes dates. Jo sense voler-ho, les festes de Nadal em vénen associades a la ciutat d’Olot. Un bressol verd entre muntanyes i volcans on floriren algunes arrels artístiques i nacionals de la nostra terra. No passa any que com a mínim una vegada per aquestes dates no faci una visita a la Casa Trincheria, gaudint de l’ambient noble de les seves estances i delectant-me amb el seu pessebre monumental, allà en aquelles parets prou ben conservades per l’administració local s’ha parat el temps, en aquell pessebre amb alguna figura de Ramón Amadeu hi veig l’esperit del Nadal del nostre poble culturalment decadent. Olot és una ciutat d’arts i lletres, de pairalisme i catalanitat. Quatre atributs que està perdent a passos agegantats, com tot el nostre país. ¿Ens omplim la boca de llibertats i independències però que queda de genuïnament català?

A Olot es feren els primers passos en molts camps, evidentment l’artístic conegut per tothom, però a finals del S. XIX els prohoms de la terra a més de pintar es dedicaren a escriure. Alguna alenada de renaixença bufà en sentit contrari i pujà des de Barcelona cap a la muntanya un sentiment que re definí la cultura catalana, i com no!, a Olot el recolliren i el milloraren. Entre d’altres, una família com els Vayreda, que ja havia recollit les corrents pictòriques del nord, també recollí l’esperit literari del sud, però a Olot i en general a tota la Garrotxa, tot germina i en sorgiren uns drames rurals que volguem o no, tenen flaire de pessebre. Grans obres que en el seu moment feren més furor a la ciutat que al camp, ja que retrataven uns moments, uns personatges amb unes costums i uns paisatges que anaven desapareixent. Últim espetec del romanticisme nascut a la ruralia amb clara nostàlgia del passat. En aquell moment una manera de fer país i diferenciar-se, donar a conèixer costums i tradicions, amés de la geografia muntanyenca que a partir de llavors captà l’atenció de centres excursionistes i en general tota la gent de la ciutat.

Primera edició Olotina de Sanch Nova per l’impremta Planadevall de 1900

 

Els germans Vayreda vivien amb un peu a Barcelona i l’altre a Olot, Joaquim, cada any feia una exposició de quadres a la sala Parés i ho venia tot, ¡Quants paisatges de camps de fajol i prats amb vaques hi ha penjats a les parets de Barcelona!. Marià pintà menys amb el pinzell, però molt més amb la ploma. De les seves tres obres publicades, en vida només veié les dues primeres, els Records de la Darrera Carlinada,  de 1898 molt difícil de trobar en primera edició, Sanch Nova de 1900 i pòstumament la seva obra més famosa: La Punyalada, de 1904. Per tant un gran llegat amb només tres obres. De totes posteriorment se n’ha fet varies reedicions, però jo em pregunto si els amants de la cultura catalana i els literats realment consideren que es troba al lloc que li pertoca.  Les institucions de casa nostra gasten infinitat de diners amb productes culturals de consum efímers, en eslògans publicitaris per fer país i nous catalanets. En canvi el que realment fa estimar la terra ho miren amb menyspreu com una relíquia del passat inert. Anys enrere, La Punyalada es dugué al cinema amb molts pocs recursos i tenint en compte l’època, segueix sent una obra admirable amb un català preciós, que mai més he vist reproduïda en cap pantalla. Som especialistes en enterrar les bones obres. Cal reflexionar que hauria passat si quatre prohoms de la nostra terra al finals del S. XIX no haguessin impulsat la Renaixença. Ara segur que no seriem on som, de fet el català molt possiblement ni tan sols existiria. Mirant el futur no podem deixar de mirar el passat, aquest es qui ens ha format,  ens ha fet com som i hauríem de mirar de continuar-ho sent...

L’esperit del Nadal, aquell que fa tornar la gent a casa, seria bo que lluny de fer ciutadans del món, a Catalunya fes catalans amb un lloc al món. Un poble sense arrels mor com a poble, ¡Un mal més de la globalització que paguem les minories!. Els joves de casa nostra si sentissin el que jo sento passejant pels carrers d’Olot un vespre en aquestes dates, mirant paradetes de figures de pessebre artesanals, sentint nadales en viu al carrer i gaudint del fred a la cara i a les mans, sentirien el que de ben segur varen viure els Vayreda, i s’adonarien que el mercat de Santa Llúcia es per turistes, i els joves que només tenen feina a mirar aparadors de botigues de noves tecnologies per veure que demanaran, es perden el millor de les festes de Nadal. Trobar-se un mateix amb el qui, i el que més estima.  

La Punyalada de l’editorial Catalana la més popular a Barcelona de 1921 impresa a Escudillers 10Bis

 

El món fascinant de l’Art, el Col·leccionisme i les Antiguitats. La singularitat de Frederic Marés:

Hi ha connexions inexplicables que un es troba en l’experiència que anomenem vida, acabo de tancar el llibre que estic rellegint, El Princep, i curiosament el que parlarem ara ve encapçalat amb una cita del mateix autor, diu: “Uno de los cometidos de la história és descubrir como llegamos a lo que somos”, aparentment gens maquiavèl·lic però les passions de les quals parlarem, en excès ho poden ser molt.  Es tracta d’un llibre que tot i ser relativament nou, és molt escàs i preuat. Buscat per col·leccionistes de tota mena, antiquaris i amants de l’art. Crec que aquest volum hauria de poder estar a l’abast de tothom per poder divulgar i entendre un mon que per molts és el nostre pa de cada dia, però que per molts altres, una majoria, és a les antípodes de la realitat que viuen. Un volum així, amè i fàcil d’entendre, hauria de tenir reedicions recolzades per les institucions per ajudar a comprendre i salvaguardar el nostre patrimoni, amés d’explicar-ne la veritat històrica i les destruccions i recuperacions que ha sofert.

El títol del llibre desmesuradament llarg pel meu gust és: “El Mundo Fascinante del Coleccionismo y de las Antigüedades, Memorias de la Vida de un Coleccionista.” ¡¡¡ i quin col·leccionista !!! Es tracten ni més ni menys que les memòries de Frederic Marés i Deulovol. En castellà, és clar. (Sense reedicions catalanes realitzades ni en perspectiva). Empordanès arrauxat que acamalant canvis polítics, socials i econòmics aconseguí una posició admirable i envejable, inconcebible en el dia d’avui pel propi sistema institucional actual. Aplegà càrrecs en organismes públics i privats, títols i mèrits amés de gran prestigi, crec que ben merescut, però en el dia d’avui el més conegut de ell és la seva col·lecció de col·leccions, fons que forma el Museu que porta el seu nom, que llegà a la ciutat de Barcelona i sense cap mena de dubte, és comparable i fins i tot millor en alguns aspectes que les famoses i internacionalment conegudes col·leccions nord-americanes Frick o Morgan, o a la península la Lázaro Gardiano.

Portada del llibre: El mundo fascinante del coleccionismo y las antiguedades, de Frederic Mares

 



Fotografia i dedicatòria del llibre per l’autor de 1978

 

Quan es visita el Museu Mares poc s’endevina de la personalitat del creador, pel nombre i qualitat de les seves peces es té la percepció d’estar en una institució publica, nascuda amb fons de l’administració i aconseguida al llarg de molt de temps. Quan un es para a pensar que tot allò fou comprat amb pessetes per un sol particular de carn i ossos, amb una sola vida i uns recursos limitats, es comprèn encara més la importància del Museu. El col·leccionisme dut en els seus extrems pot arribar a ser una malaltia de la ment, ¡Però, com va fruir aquest home! Envoltat de tant d’art i bellesa en la seva vida. Possiblement aquesta passió tant intensa l’omplia tant que no va necessitar la companyia femenina ni fundar una família.

S’ha de dir que com a escultor amb reminiscències noucentistes fins el tercer quart del S. XX, molt possiblement no transcendeixi en les pàgines de l’història de l’art del nostre país. Personalment té algunes escultures que m’agraden molt però d’altres queden mancades d’alguna cosa. Com artista, si voleu la meva modesta opinió, crec que sent com era alumne d’Eusebi Arnau, crec que no va superar el mestre, però veig mil vegades més interessant i apassionant la vida de Mares que la de l’excel·lent escultor modernista. Les col·leccions de Marés es pagaren amb el fruit dels seus encàrrecs artístics, pel que els contactes polítics foren decisius en la seva vida, però hi va haver feines no remunerades que potser l’hi valgueren més honors. Per exemple durant la guerra Civil ell fou un dels que protegí i salvaguardà infinitat d’obres d’art i patrimoni que d’altre manera haurien estat saquejades per les juntes revolucionàries. Però de la mateixa manera que al costat de les institucions republicanes protegí les obres d’art, acabada la guerra en feu entrega a les autoritats vencedores, aconseguint així una bona posició en el nou règim. No censuro aquesta manera d’actuar, ja que anava en el bé comú, i la seva única política i religió era l’Art, ¡Qui calia defensar per sobre del que fos!.

Imatges d’una sala de la seves col·leccions d’art.

 

Imatges del seu taller.

 

 

¡¡¡Quant pateixen els artistes i col·leccionistes!!! Fins i tot a vegades et prives del més necessari per aconseguir la peça anhel·lada. La seva biografia és una epopeia però també un calvari, desitjar i patir son tot un. Des de aquestes línees dedicades als llibres però, se li pot fer un retret: ¿Com pot ser que tenint un pare bibliòfil, amb una col·lecció d’obres raríssimes ja aleshores, d’una antiguitat, qualitat i categoria extrema, no continuà ampliant la biblioteca?. En les seves memòries explica els primers passos i anècdotes en la llibreria de bell del seu pare ja a Barcelona. En aquella etapa de joventut s’acaba de fiançar com a col·leccionista i com a artista. S’inicia restaurant manuscrits i fins i tot falsificant-ne. La restauració que fou una altra de les seves passions, l’acompanyà tota la vida, ell mateix intervenia quan calia en les peces de la seva col·lecció, però el que l’hi portà la popularitat com a restaurador fou  la reconstrucció del panteó reial de Poblet, amb les escultures jacents dels reis del Casal d’Aragó.

Les tombes totalment destrossades pels anys d’abandó i saquejos després de la desamortització del monestir, convertiren el projecte en un immens trencaclosques. Però Mares amb l’empenta que el caracteritzava, recollint tots els fragments els disposa amb incerteses i alguna que altra invenció sobre els cossos reproduïts amb fang per tal de restituir l’ imatge original, obtinguen resultats molt notoris d’una feina molt laboriosa. Aquest treball fou àmpliament publicat a l’època però al tractar-se d’una recuperació del passat, mai interessa que sigui massa divulgat. De fet, en el dia d’avui encara sorgeixen anècdotes que Mares va obviar en les seves memòries. La setmana passada dinant amb el bon amic Jordi Vila, qui el 1942 era un jove aprenent que treballava al taller de Frederic Mares, m’explicava com a sorts decidien quin nas i quines orelles posarien al Rei en Jaume, ja que degut a la fragmentació de les escultures, molts rostres s’hagueren de refer de cap i de nou emparant-se amb imatges d’altres fons. Fins hi tot podria ser que dins la basílica de Poblet s’estigués realitzant un intercanvi de parelles!, ja que els atributs de les esposes per identificar-les i saber el seu lloc d’origen era més que dubtós. Bromes a part: ¡la història es fa i es desfà amb una facilitat que encanta!. Personalitats com la de Mares i llibres com aquest són els que fan història i ajuden a gaudir-la, s’hi barreja art en totes les seves dimensions. Mares diu que no concep un artista que només valori l’art del seu temps, el verdader artista ha de veure, conèixer i gaudir les manifestacions artístiques de totes les èpoques, sinó és un mutilat. Personalment també ho crec així.



Imatge del taller d’escultura de Mares quan es treballaven les reconstruccions de les tombes Reials de Poblet. Al fons el jove reclinat es el bon amic Jordi Vila l’any 1946, a la dreta Mares.  

 

 

 

Imatges d’alguns exemplars de la col·lecció del seu pare procedents de la cartoixa de Valldemosa, Mallorca, deixats per una exposició.

Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet i l’Orfeó Català:

Avui parlarem del mestre Lluís Millet i l’Orfeó Català. Com que tot funciona a l’atzar i les afinitats són catalitzadors dels actes que un fa, em justifico dient que una de les meves aficions és la música, i aquesta setmana encara estic sota les impressions que em causà anar a cantar fent de reforç al Palau de la Música Catalana amb l’Orfeó el diumenge passat. Com és lògic durant la meva etapa d’estudiant a Barcelona havia dibuixat aquella venerable casa des de la sala d’assajos fins al galliner, i la resta de vegades que hi havia anat a cantar eren concerts multitudinaris on quasi no cabíem a l’escenari, però mai havia tingut prou temps per assaborir l’edifici i sobretot l’organització que el regenta. Com a arquitecte, amant que sóc de la història i de l’art, amb postgraus i màsters en teoria i història, elaborant el doctorat, (ho dic perquè s’entengui que no és una crítica banal), em qüestiono els criteris pels quals es regiren en declarar Patrimoni de la Humanitat un edifici i una institució com aquella. No és una crítica i m’explicaré, sóc el primer en valorar l’obra de Domènech i Montaner, el primer en apreciar el Modernisme Català i el primer en valorar l’obra de Tusquets, com a arquitecte i com a pensador, però possiblement tot plegat junt fan una barreja que l’un desmereix a l’altre. Una casa com el Palau i una institució com L’Orfeó poden morir d’èxit. 

Quelcom semblant passa amb el llibre de Lluís Millet que avui presento, un recull d’escrits de tota la primera part de la seva vida, que en el seu moment gaudí d’una calorosa i brillant rebuda entre el públic, i en canvi en el dia d’avui ha caigut en l’oblit.  Aquest volum titulat: “Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet” de 1917, per mi té molt d’interès per diverses raons. El primer exemplar que en vaig tenir el vaig recollir de terra els Encants en la Plaça de les Glòries fa una pila d’anys, va resultar que estava autografiat i dedicat pel propi mestre. Posteriorment me’n feren present d’un altre, i el tercer aquí presentat fou fruit d’un intercanvi per una enquadernació. El cas, és un llibre que l’he llegit i rellegit diverses vegades i en el seu dia em feu estimar la música de casa nostra, ajudant la meva ment d’adolescent a estructurar conceptes. 

Portada del Llibre: Pel Nostre Ideal recull d’escrits de Lluís Millet, 1917

 

Fins i tot vaig creure que podia ajudar a formar joves i a fer estimar encara més la música, pel que en vaig fer obsequi a algú que creia que se’l mereixia, però vaig poder constatar que es quedà a la prestatgeria, potser va fer bé, ara analitzant el contingut i mirant-lo a distància, em sembla un volum que per l’època era ciència musicològica, fervor patriòtic i reflex d’un moment de recuperació nacional i incipients criteris musicals, que en el dia d’avui només és una bella mostra d’historiografia música. No obstant això reflexa totalment el caràcter de Lluís Millet, home entregat, abnegat i fins i tot obsedit en la seva causa, que en feu la de l’Orfeó Català. Tot és una exaltació de fervor patriòtic i religiós, però hi ha dos capítols on queda retratat intel·lectualment. Sempre intento contrarestar la mitomania, i en el seu cas és evident, Millet fou un mite aglutinador de masses, que intentà fer les seves incursions en el món intel·lectual i aquí és on fracassà.

Hi ha un capítol titulat: Polèmica amb el Glosador Xenius ( Eugeni d’Ors ) i un altre titulat: Polèmica amb Manuel de Montoliu, enfrontament del mestre amb dues personalitats que sense aprofundir gaire podem afirmar, ja que és acceptat per tothom, que posseeixen una talla intel·lectual molt superior a la figura de Millet, i aquest esgrimint: acusacions, respostes i refutacions en el seu propi llibre, es retrata com a músic i només music, amb grans carences emocionals i encara més intel·lectuals. Era una persona de fe i de pàtria, dues coses diametralment oposades a la raó. 

Exemple de fotografia autografiada amb que obsequiava Lluís Millet.

El cas és que a Millet se li perdonen les relliscades perquè donà molt més que no pas errà, la qüestió és si la institució que ell fundà segueix encara aquesta dinàmica. Ens dirigí el mestre Josep Vila i Casanyes, francament, com a director és dels millors que he tingut, però el que es pot albirar del seu caràcter, transfons cultural i passional respecte els càrrecs que exerceix, se’l veu bastant buit. Es un malt generalitzat en el dia d’avui a la gent que es dedica a les arts i es pot extrapolar a tots els especialistes. Dediquen més esforços a vendre’s i a retroalimentar la seva vanitat que no pas a produir i enriquir-se culturalment. Això si! Aglutinen mèrits, premis i títols com qui devora galetes, però la música que en surt és el fum de cada època.

Poso un exemple: Desprès de Millet amb el Cant de la Senyera i Amadeu Vives amb l’Emigrant, tots dos fundadors de l’entitat, quin successor mestre i director ha donat una sola obra que assolís aquesta popularitat. Els moments actualment també són propicis políticament i no transcendeix d’un àmbit cultural reduït aquesta música que en el seu dia era popular. ¿ Els mestres actuals no donen més de si ? o ¿ és que el moment històric ha canviat per complet ? potser una mica de tot, per tant no veig justificat el relleu i pes institucional que es dona a l’Orfeó, alimentat per subvencions en l’època de bonança econòmica ha tornat a emergir, però no tinc gens clar que es trobi en el lloc que li correspon almenys musicalment parlant. Les parets li donen el toc de distinció però l’essència haurien de ser les persones i la hi varen donar més les d’ahir que les d’avui. Tot en el Palau té un toc de nostàlgia i és realment justificada. 

Vista general del Palau des del Galliner