viernes, 29 de noviembre de 2013

Un retard editorial o la filosofia desconeguda de Sibiuda

Un català universal desconegut, heus aqui l'únic adjectiu que mereix aquest mestre de mestres del segle XV. Tenim poquíssimes dades de la seva biografia, sols sabem que neix a Barcelona, aproximadament l'any 1385, que estudià en els millors centres de la Corona d'Aragó i, posteriorment, el trobem impartint classes a l'universitat de Tolosa, a França, on morí l'any 1436, única data verificada. De fet, el seu nom avui dia encara duu controvèrsia; en castellà l'anomenen Raimundo Sabunde, en català Ramon Sibiuda, però apareix citat amb el seu nom acabat en "a" i en "e", i en francès Sabiende, Sabond, i en altres variants.

El que és indiscutible és que ell és l'autor del llibre "Liber naturae sive creaturarum..." o "Liber de homine"; escrit, segurament, entre 1434 i 1436. Aquesta obra, de gran trascendència, passà inadvertida fins que Miche de Montaigne la redescobrí fent-ne una edició a França l'any 1641, sota el títol de "Theologie naturelle de Raymond Sebon". Fou traduïda al francès del llatí original; segons els estudiosos, el llatí de Sibiuda estava farcit de catalanades", fet que motivà que en les còpies de manuscrits tolosans es corretgís l'original.

Montaigne en fa un notable elogi, fins i tot publica la seva cèlebre "Apologie de Raymons Sebond" que incorporà als seus "Essais". Això va contribuir a propagar la fama de Sibiuda, obrint camí a la seva influència sobre els filòsofs del segle XVII i, especialment, sobre el gran filòsof Blaise Pascal. Realment, l'obra de Sibiuda gaudeix d'una notable influència en la història del coneixement, malgrat que sigui una gran desconeguda a casa nostra.
 
 
El llibre de Sibiuda de Montaigne, la primera edició real.

Segons Tomàs Carreras i Artau, l'obra de Sibiuda "és informada per una forta i molt optimista concepció antropocèntrica (..) Sibiuda consagra com a únic principi metòdic l'observació de l'home de fora estant i, sobretot, des de dins, o sia per la introspecció o autoconsciència. El llibre de les Criatures condueix aproximadament a l'empirisme de Bacon i principalment al psicologisme cartesià. De manera que, gràcies a Sibiuda, el lul·lisme ha passat de la seva primera fase antològica a una franca direcció pisicològico-empirista que la situa al lindar de la Filosofia moderna". L'influència de Sibiuda s'entreveu clarament en Pascal, i ha arribat als nostres dies gràcies a aquest; també ha sigut gràcies a Sant Francesc de Sales, qui també el popularitzà.

La filosofia de Sibiuda, a grans trets, es caracteritza per ser seguidora de Ramón Llull, però es desmarca d'aquest per voler demostrar racionalment els dogmes de la religió, cosa molt moderna al segle XV i, a la vegada, està empeltada d'Averroisme. Segons Sibiuda, la base del coneixement és, per l'home, dos llibres que Déu ha posat a la seva disposició: el llibre de les Criatures, o de la Natura, i la Bíblia. Dit d'una altra manera, la Filosofia i la Rebel·lació. El primer seria l'observació i l'anàlisi de la naturalesa mitjançant la raó, fet que ha esdevingut el coneixement científic, amb els raonaments que proposa de trasnfons filosòfic. Aquesta posició li portà detractors, ja que era un xoc frontal amb l'església de l'època; seria una mena de Galileu a la catalana.

 
Portada de la primera edició espanyola del llibre de Sibiuda
 
Cito, encara que sigui una mica llarga, la seva definició de l'aspecte del món físic, en el llibre primer del tractat de les Criatures o llibre de l'home:
 
         "L'home, col·locat per una mà invisible en aquesta terra plena de béns i meravella, per instint natural aspira a ser savi i feliç. Al món tothom va adelerat a la recerca de la veritat i de la felicitat, però no tots els homes són d'acord en l'elecció dels mitjans per a abastar aquests fins cobejats amb tant d'ardor. Els uns formen a llur entorn un món esquifit de necessitats, més enllà del qual la seva vista miop no s'estén a quatre pams. D'altres es lliuren als plaers i no descobreixen ventura i veritat sinó en les sensacions físiques i en les turpituds que els igualen a les bèsties. D'altres finalment, tenint-se per més assenyats, es dediquen intencionadament a meditar els enganyosos llibres dels homes que els han precedit; i als insensats sistemes antics de veritat i felicitat, inventats per aquells, hi afegeixen llurs propis invents, no menys dotats d'insensatesa.

         Puix que les frivolitats clouen els primers dins un cercle de vanitat, i el desordenat amor als plaers rebaixa els segons fins a la condició de bèsties; puix que, finalment, l'orgull ofusca els darrers i mentre tots es congratulen creient-se a punt de descobrir la felicitat i la veritat, cap d'ells no exclama: Estic satisfet, l'he trobada! Prenguem un altre camí: deixem les nicieses per als homes frívols, bandegem els plaers que embruteixen la nostra natura, abaixem l'orgull que tant s'infla i fixem amb atenció les nostres mirades en el llibre del món físic i moral; escoltem la senzilla veu de les criatures, anem sense prevenció llegint, observant i descobrint el que hi ha en realitat, no el que les nostres passions i els nostres falsos judicis voldrien que hi hagués.

         L'home coneix i té com a certes moltes veritats; per mitjà del conegut i del cert cal que es remunti a l'inconegut i a l'incert; pel que és fàcil, al que és difícil; pel menys noble, al que és més noble; per l'imperfecte, al perfecte. D'aquesta forma, els éssers inferiors i superiors, quelsevulla que sigui llur importància, serviran d'introducció al coneixement de l'home, que, essent el més digne d'estimació, el més perfecte, es coneix i obra sobre ell mateix."

 
Després de màximes com aquestes sobren paraules, cal dir que foren escrites al segle XV. Hi rellueix el Renaixement, l'Humanisme i fins i tot hi ha pinzellades de l'Il·lustració. És ingrat per part de la nostra cultura negar o menystenir l'existència de pensadors d'aquesta talla a casa nostra. La nostra obligació és fer-los-hi justícia, ja que si som el que som , és gràcies a gent així.

Les seves obres no han estat portades a l'impremta, en català, fins l'any 1992. Al nostre país, la primera edició del llibre de les criatures o el llibre de l'home, fou imprès per primera vegada l'any 1854, a Barcelona, sota el nom de "Las Criaturas, Grandioso tratado del hombre", un buit en el temps de 418 anys d'una obra mai publicada en idiomes de la península, i només en un parell d'edicions llatines a la resta d'Europa, a més de la francesa ja esmentada. Així doncs, aquesta és la justícia que fem als pensadors de la nostra terra, de fama mundial.

Com a anècdota he de dir que vaig comprar l'exemplar de la primera edició espanyola als Encants de Barcelona, a preu de paper, recollint-lo de terra. Un clar reflex del que fa la barbàrie ja citada per Sibiuda en els temps actuals. Potser és que no hem evolucionat tant com ens pensem.

 
Biografia de Sibiuda apareguda a la primera edició espanyola.
 

jueves, 28 de noviembre de 2013

El famós Consolat de Mar de Capmany



El famós Llibre del Consolat de Mar, del qual tothom ha sentit a parlar i pocs s’interessen pel seu contingut, ha estat molt estudiat pels efectes que ha tingut en l’historia del nostre país, però no gaire: el com ha divulgat la nostra cultura arreu del planeta. Mirarem de donar-ne una pinzellada per fer justícia a l’antiga manera de fer dels Catalans, deixant per gent més entesa en el tema, l’estudi d’aquestes influències jurídiques catalanes  a l’estranger fins a l’actualitat, però si que farem un xic d’història.

La formació i compilació d’aquest llibre s’ha de buscar en plena època medieval, neix de la necessitat de donar unes lleis als consolats o tribunals de les principals  ciutats marítimes que hi havia a la Corona d’Aragó, per tal de que quan hi hagués algun problema referent a assumptes relacionats amb el mar, vaixells, la construcció d’aquests, la tripulació o la carrega i mercaderies, hi hagués una convenció jurídica per obrar igual tots els diversos ports de la mateixa corona.

La primera documentació que tenim es un privilegi atorgat el 1283 per Pere el Gran a Valencia on dona estat legal al Consuetudo Maris. Hi ha constància que el 1331 ja es trobaven traduïdes al català aquest plec de lleis. El 1343 s’aplicà aquest dret als consolats de Mallorca i es ratificà pel rei el 1344. Aquest drets els compilà Huguet Borràs el 1345, any que foren publicats amb el títol de: “Capítols del Consolat del Mar de Mallorca”. Aquest recull aviat gaudí de gran prestigi, el 1348 s’atorgà el privilegi que constituí el Consolat Nou de Barcelona, amb el text refet sobre el recull mallorquí. Així dons, amb molts pocs anys aquest text jurídic o recull de lleis passà a regir tots els afers relacionats amb el mar en tot el territori de la corona Catalanoaragonesa amb totes les seves possessions a la Mediterrània.

Els orígens d’aquestes lleis, hi ha qui els ha volgut buscar en els seus orígens com la pervivència de les lleis Rodies, es el cas d’Antoni de Capmany i de Montpalau, autor il·lustrat del qual analitzarem el seu llibre del consolat, ja que possiblement sigui l’edició històrica amb més rigor científic i d’edició més acurada que ha existit mai d’aquesta obra.
 

A grans trets en l’estudi preliminar i pròleg d’aquesta obra, Capmany analitza totes les edicions anteriors d’aquest llibre, fent-ne un examen minuciós, arriba a les conclusions que conté nombrosos errors cronològics, tals com les dates de les seves aparicions i publicacions, així com la formació dels consolats.

El pròleg es llarg, però molt important pel que fa al seu contingut per qui vulgui aprofundir en la matèria. Hi ha alguns errors històrics però són més que justificables donats els recursos de l’autor. Recordem que Antoni de Capmany Surís i de Montpalau, neix a Barcelona el 24 de novembre de 1742 i mor a Cadis el 14 de novembre de 1813. Estudià humanitats a Barcelona, posteriorment ingressà a l’exèrcit al regiment de Dragons de Mérida, després passa a la milícia de tropes lleugeres de Catalunya on desenvolupà un càrrec de suboficial. Participà en la Guerra contra Portugal el 1762, i retorna a la vida civil el 1770 dedicant-se a l’estudi de la història i la política, on obtingué un gran reconeixement. Redactà nombroses publicacions i llibres que paulatinament aniran sortint en aquestes pàgines. Políticament es declarà en contra de la invasió francesa a la península, igual que les noves idees que aquests duien de l’altre banda del Pirineu, tot i que en certs aspectes era liberal. Capmany defensa la pervivència dels gremis i costums tradicionals, fet que constaten les seves obres i demostren els seus estudis. Políticament desenvolupà nombrosos càrrecs, entre els quals citarem que fou redactor de la constitució de Cadis, la primera espanyola, fet que demostra la dualitat d’idees del pensador.

Però el que realment m’interessa aquí, es l’estudi que Capmany fa del llibre dels consolats catalans, en la seva edició (primera i única) de 1791, la que aquí presentem. En aquesta hi surten esmentades totes les edicions anteriors de les que te noticia: Menciona la primera edició de Barcelona del 14 d’agost de 1502, catalana, reimpresa el 1592 també en català, però el 1539 se’n havia fet una a València, ja en castellà.

 
Aquesta edició valenciana fou la més usada, fins que al 1732, a Barcelona  s’imprimí la primera edició castellana feta a Catalunya, per Juan Piferrer, traduïda per Cayetano Pallajà. Aquesta, presumeix ser la primera edició espanyola segons el propi pròleg, no sabem si per ignorància de l’edició valenciana, o era una mentida propagandística com era freqüent a l’època. El cas es que aquesta edició fou la més usada durant tot el segle XVIII, i al ser d’una tirada molt llarga, fou la que es comercialitzà a l’estranger. Afectivament, a pesar de contenir notables errors, en comparació amb els manuscrits originals fou la que donà a conèixer a tot el món el contingut del Consolat.

 
Capmany, al final de la seva edició de 1791, hi ha un capítol on subratlla l’influencia d’aquestes lleis catalanes a les posteriors lleis que regiren la marina Francesa i Anglesa, així com les d’altres nacions que encara tardarem més a tenir un marc legal propi respecte aquests temes relacionats amb la mar. Capmany també hi demostra com la resta de territoris de la corona espanyola adoptaren com a patró el Llibre del Consolat, així nasqueren les famoses ordenances de la Casa de Contractació de la Vila de Bilbao, o les de Sevilla que impartiren justícia i s’exportaren a les Indies, on es difongueren per tot el continent americà.

 
Aquí no em puc esplaiar més, però en alguna ocasió parlarem d’aquestes altres ordenances, ja que les seves impressions són molt notables en les primeres edicions.  Però cal dir que l’edició de Capmany, titulada: Costums Marítims de Barcelona o Consolat de Mar, en el dia d’avui com a edició bilingüe, amb estudi històric i textos comentats, amés de nombrosos apèndix amb les seves influències a d’altres països, no ha estat mai superada. Justos 222 anys després, quan les lleis internacionals de navegació imperen a quasi tot el mont, el tractat que les feu possibles, fent de pedra fundacional, resta estant en una relativa vigència històrica, i molts catalans ignoren el gran paper que hi tingueren els seus avantpassats.  

Aquest volum que aquí es mostra, per mi te un doble interès. Em recorda que en el mar tot es naufragi, ja que després de veure’l anys en una prestatgeria d’una mítica llibreria de vell de Barcelona, l’ha pogut comprar gràcies a la rebaixa del 50% a causa del tancament. La societat de consum impera sobre la cultura, un local al cor de Barcelona és més preuat per una franquícia de roba que per un temple als llibres. Molts plorem aquesta pèrdua, per això aquests mots necrològics, però possiblement en aquest romanticisme es fonamenta l’amor al llibre, el que està escrit perviu, tal com deia Capmany.

Les hores sol, i poques vegades, però alguna n’hi va haver, que ben acompanyat, que vaig restar cercant llibres en mig d’aquelles parets, ara ja són un record. El Consolat en canvi persisteix, i persistirà per sempre, encara que l’ignorem.

lunes, 25 de noviembre de 2013

Tractat del origen i art d’escriure bé de Lluís d’Olot



Com tots els que fem mala lletra i de petits ens férem un tip d’omplir quaderns de cal·ligrafia, sento una especial aberració per aquests quaderns i a la vegada una estranya atracció pels manuals o tractats d’escriptura. Entre els que tinc a la llibreria cal remarcar-ne un que pel fet de ser imprès a Girona crec que és singular, ja que com molts altres casos pretenia rivalitzar amb les edicions de temàtiques semblants produïdes a les capitals.

Es tracta del: “Tratado del origen y el arte de escrivir bien” del pare caputxí Lluís d’Olot, imprès a Girona a costa de Francisco Bassols i Bastons, el germà del autor, ja que Lluís d’Olot al fer els bots monacals canvià de nom. D’aquest fet deduïm que el germà gran d’una família adinerada, sufragà l’edició de l’obra del germà que havia professat en els caputxins. Caldria esbrinar de quina casa procedien en els arxius d’Olot, però sabem del cert que Lluís d’Olot era un monjo de basta cultura i que amés d’aquesta obra publicà altres opuscles menors.

El tractat s’imprimí el 1766 a l’impremta de Narcís Oliva, família que s’ha esmentat i continuarà amb nosaltres en nombroses ocasions en aquestes pàgines, donada la seva importància dins l’historia de l’impremta a Girona. L’obra explica des de com s’ha de triar i tallar una ploma de gallina, fins a preparar la tinta, passant pels tipus de lletra, exercicis cal·ligràfics i nombrosos exemples gravats d’aquest, amb orles i diversos tipus d’ornamentacions d’un text, algun un xic naïf i abarrocats, molt fruit del gust de la seva època. Ara fins hi tot considerables de mal gust, però mostren el virtuosisme de l’art de fer anar la ploma en un moment que l’impremta, tal com ja s’ha dit, gaudia de la major puixança. El neoclassicisme depurava les formes, però encara hi havia qui aferrat al rococó, ornava i orlava els textos manuscrits.

Pàgines de la portada del tractat de Lluís d’Olot de 1776 imprès per Narcís Oliva a Girona, en la portada de les làmines hi ha el retrat de l’autor, que en la meva edició està mal aquarel·lat d’època.
Exemples de làmines proposades per  aquest tractat.

Exemples de tractats d’escriptura en l’enciclopedisme espanyol hi ha els de: “Terreros y Pando, F. J. De Santiago Palomares, A. Merino de Jesucristo, Diego María de Servidori, Esteba Paluzie y Cantalozella, J. Tor, Antonio Alvera, J. Muñoz y Rivero, Rufino Blasco” i algun altre que potser ens hem deixat, però el que més fortuna feu en la cort i de més difusió gaudí fou el: “Arte de Escrivir” de Torcuato Tarío de la Riva y Herrero, ( 1759 – 1820 ). Aquest tractat és molt més complert que l’anterior, tant més que fins hi tot s’extralimita, ja que amés dels temes mencionats en el de Lluís d’Olot, s’acompanya de nocions d’aritmètica, gramàtica, ortografia, urbanitat etc...  Altres coses que poc tenen a veure amb el títol del tractat.

Ara bé, Torio, feu una crítica aferrissada, juntament amb Palomares, del tractat de Lluís d’Olot. El trobaren provincià i de mal gust, antiquat en formes, lletres i ornamentació. Consideraven que ells representaven la nova manera de fer de l’Acadèmia i l’art del bon gust de finals del S. XVIII.

Portada del tractat de Torio, de 1802 imprès per Ibarra a Madrid, de gust neoclàssic amb un transfons de la Real Acadèmia de San Fernando.
 
Exemples de làmines d’aquest tractat.

En realitat des de l’òptica dels nostres dies tots són meritíssims, només que un es dels Oliva de Girona i l’altre imprès pels Ibarra de Madrid anys més tard. La rivalitats queden novament confirmades com ja s’indicà en entrades anteriors.

Val la pena comparar els estils no només de tipus cal·ligràfics i ornamentals emprats, sinó amés la qualitat dels gravats que proposa cadascú, amés de comparar la qualitat tipogràfica.

Adjunto imatges de l’edició gironina del pare Lluís d’Olot de 1766 comparada amb la segona edició d’Ibarra de 1802 de Torio, ja que són les que tinc i faig esment que mai he tingut constància ni s’ha localitzat la primera edició d’aquest segon, cosa que fa pensar en un altre recurs propagandístic per una obra impresa, amés de les detraccions a altres obres similars publicades en anterioritat, el fet es que també era freqüent alterar el nombre de l’edició fent veure que se’n havien realitzat varies quan en realitat era la primera. Així es pot veure que la competència deslleial no es fruit dels nostres dies, es una cosa que ve de llarg inherent a la condició humana.   

martes, 19 de noviembre de 2013

Vignola, la fortuna d’un tractat


Jacopo Barozzi da Vignola (1507-1573) neix prop de Modena, es forma a Bolonya com a pintor i artista, va a París i Fontainebleau a treballar per Francesc I de França. Després de la relativament breu estada en aquest país, torna a Itàlia on desenvolupà la seva vida com a arquitecte. Les seves obres més rellevants són: la Villa Giulia, l’església de St. Andrea de la via Flaminia pel Papa Juli III, els palaus de Caprarola i Piacenza per la família Farnesi, amés del Gesú a Roma. Un cop mort Miquel Angel, Vignola es nomenat arquitecte de St. Pere del Vaticà en el 1564 fins a la seva mort.

El seu tractat, “Regola delli cinque ordine d’architettura de M. Iacomo Barozzi da Vignola” (Roma 1562), Te la particularitat en front dels anteriors tractats, que elegeix els ordres arquitectònics en funció de l’edifici que han d’ornar i l’ús d’aquest. Amés, resumeix les normes que ha de seguir cada ordre en unes proporcions clares en funció del mòdul, i el seu tractat en lloc de ser edificis concrets acotats, són parts de l’ordre arquitectònic en concret fàcilment aplicables a l’edifici, totalment modulats per poder ser reproduïts en qualsevol lloc i a totes dimensions, des de l’orfebreria, passant per la pintura, el mobiliari, l’escenografia fins arribar a l’arquitectura. Degut a aquesta claredat i fàcil intel·ligència molt aviat quest tractat gaudí d’una difusió mundial. Fou traduït ràpidament a vuit llengües. La seva proliferació també es deu al fet que hi ha molt poc text, són un seguit de làmines gravades amb el dibuix dels cinc ordres, en una comparats i en les altres de detall amb pedestal i sense. Al final cada versió hi afegeix altres complements que ja no són de la mà de Vignola, tals com alguns exemples d’edículs, edificacions clàssiques de referència, xemeneies alguna de les quals si que es disseny de Vignola i en les edicions franceses es popularitzen les encavallades de mansarda i exemples de reixes, aquests afegits de lamines a les originals de Vignola fan que no hi hagi mai dues edicions iguals. Les edicions posteriors fins i tot afegeixen tractats d’ombres, altres ordres inventats pels compiladors, o motius ornamentals de collita pròpia amés d’edificacions i solucions constructives del lloc on es fa l’edició.
 


Làmines dels llibres no originals de Vignola que cada autor afegeix al fina, edificis històrics, ordres no canònics, models d’edificacions, detalls estructurals i tractats d’ombres. Cada una d’una edició diferent de les exposades.

 
 
Per aquests motius un llibre de Vignola sempre aporta sorpreses, pels amants de l’arquitectura i els llibres, poder veure i apreciar aquestes petites diferències es el que fa gaudir i a la vegada mostren com el llenguatge clàssic en l’arquitectura s’estengué per tot el món, generant la primera globalització arquitectònica mol abans que l’estil internacional del S. XX amb el moviment “modern”.

Trobem capitells i columnes dòriques, jòniques i corínties des de Grècia i Roma, passant per tota l’Àsia menor i nord d’Àfrica, al igual que a tot Europa. Aquestes zones tenen aquest llegat gràcies a l’antiguitat clàssica. Però després del Renaixement i el Barroc, amb la divulgació de tractats com el de Vignola, Palladio i altres que tractarem, el llenguatge clàssic s’estén per Rússia, la Xina i el llunyà orient, amés de travessar oceans amb la colonització dels nous continents recentment descoberts i propagar-se per tot América, per ma dels espanyols i portuguesos a la sud i central, i d’anglesos i francesos a la del nord. Fins hi tot arribà a Austràlia, on de la ma de Vignola i sobretot Palladio, dona fruit a la típica arquitectura neoclàssica colonial.

El més greu es que fins i tot en el dia d’avui, encara a llocs com Dubai s’estan fent aberracions constructives seguint alguna essència mal interpretada d’aquests tractats, així com a estats units encara hi ha un fort moviment de recuperació del seu llenguatge clàssic, basat en els tractats que mencionem. Potser aquesta es la causa que la importància dels ordres i l’arquitectura clàssica actualment estigui menystinguda, per no dir ignorada en les facultats d’arquitectura. Aquest fet genera formacions mutilades, ja que, agradi o no, son formes i recursos que han acompanyat la humanitat els últims dos mil·lennis i depreciar-los es negar la pròpia cultura.  No  crec que necessitem un renaixement, però si un millor coneixement del passat per poder enfocar el futur, i els joves en el sistema actual desconeixen totalment aquest llenguatge, font de tots els coneixements i síntesi arquitectònica de varis mil·lennis.

A lo millor estudiar les solucions del passat tenen alguna aplicació en el futur incert que s’aveïna, no en les formes, ja que aquestes sempre pertanyeran al passat sinó en concepte i idees, que es el que la majoria de gent no veu en l’arquitectura que ens han llegat.


Exposo alguns tractats de Vignola per il·lustrar aquestes línees, crec que cal dir que en el moment de la màxima difusió d’aquest tractat el regne d’Espanya ja anava de cap a caiguda, d’aquí que tenim les primeres edicions pràcticament post incunables i després hi ha un buit durant el S. XVII, que arriba fins a mitjans del S. XVIII amb l’adveniment de la il·lustració on aquest tractar torna a gaudir d’una forta divulgació. Els primers són quasi impossibles de trobar, en canvi dels editats durant el S. XVIII n’he aconseguit uns quans. Poso les dues edicions madrilenyes més conegudes, genuïnament espanyoles, la primera la que feu Diego de Villanueva per la recent fundada Real Acadèmia de San Fernando, institució cabdal pel ressorgiment cultural del S. XVIII, acompanyat d’una edició anterior però molt més vulgar.  Les que realment triomfaren a casa nostre foren les franceses o directament traduïdes del francès, algunes vegades amb les mateixes planxes, un exemple que feu fortuna a Catalunya molt més que el de Villanueva era el de Delagardette, utilitzat a Llotja. Barcelona i tot Catalunya sempre ha mirat més cap al nord que cap al sud, fins i tot en tractats d’arquitectura.


Portada del Vignola de Diego de Villanueva, de la real acadèmia de Sant Fernando de 1764 i una edició anterior madrilenya de 1722 traduïda del italià.

Primera i segona edició del Vignola de Delagardette, de 1792 i 1843, els que s’usaren a Llotja, l’influencia francesa es deixà sentir més a Catalunya.  

Poso les làmines comparades de tres dels ordres més importants, dòric, jònic i corinti, ja que quan no es tenen de costat totes semblen iguals i en realitat hi ha sempre un mar de diferències on rau la importància de les interpretacions dels Vignola en cada una de les seves edicions.






Ordres dòric, jònic i corinti comparat segons les làmines del  tractats aquí exposats. D’esquerra a dreta, de Villanueva, de Delagardette, Un francès atribuït a Le Muet, i Moisy.

Les últimes son franceses, fetes a Paris, on algunes per vendre al mercat exterior ja s’imprimien en espanyol. Mostra de la globalitat que tenien les cases editorials de temes tan difosos com el tractat d’arquitectura de Vignola. El primer llibre d’arquitectura de difusió mundial amb il·lustracions originals, ja que el Vitruvi s’ha de tractar a part...
 
 

Exemples d’edicions franceses i la última feta a París pel marcat espanyol.


domingo, 17 de noviembre de 2013

Kempis, la tradició medieval oblidada:


No entrarem en la filosofia de l’edat mitjana, ja que en els nostres temps es una gran desconeguda, i en general es confon la mística i l’escolàstica amb la fe cega d’èpoques d’ignorància. Lluny d’això, gosaria afirmar que en la filosofia d’aquell temps, que no en la fe ni en la religió, trobaríem moltes solucions a problemes contemporanis.

Hi ha un volum que d’un temps cap aquí s’ha convertit en el meu llibre de capçalera: “La Filosofia en la Edad Media” de Etienne Gilson, un clàssic que m’ha obert la ment en busca de la claredat en èpoques històriques de foscor. Fins aleshores havia buscat estudis monogràfics passant de puntetes per autors medievals com: Boeci, Llull o Aberroes, acabant a Erasme i iniciant el renaixement que per mi era molt més atractiu. Però al un anar-se formant, descobreix que tot neix en la seva època precedent, i el intel·lectualisme medieval juntament amb el misticisme com a opció, posen la primera pedra del humanisme.


Com en molts altres casos vaig descobrir Kempis perquè m’arribà a les mans, quan encara era adolescent, un llibre de la “Imitació de Crist” imprès a Girona el 1759 per Josep Brò. Era escrit en català, el vaig guardar com un tresor pel idioma en que era imprès donada la raresa en aquelles dates, i sobretot pel nombre de xilografies al boix que contenia, d’una factura bastant naïf però molt expressives. En aquell moment jo ignorava totalment l’alt contingut filosòfic que contenia aquell petit volum.

Una altra paradoxa da l’historia del llibre, es la fortuna que gaudí aquesta obra. Hi ha autors de casa nostra que estudiant la vida al Mas i la cultura catalana dels segles XVIII i XIX afirmen que no hi havia cap casa on es sabés llegir i es disposés d’uns mínims recursos on no tinguessin un Kempis en les seves reduïdes biblioteques. Miraré d’explicar aquest miracle del beat, ja que feu fortuna a tot Europa, però sense que les causes siguin encara estudiades, a Catalunya triomfà molt més que en altres regions, tal vegada tingui a veure amb el caràcter o les inquietuds dels catalans d’aquella època.

Les dues edicions madrilenyes de Ibarra i Escribano.
 

El beat Tomàs de Kempis, ( Kempen 1380 – Zwolle 1471 ) va ser un frare, fill d’artesans, l’hi costejaren els estudis d’humanitats, i en mig d’aquests decidí seguir el seu germà gran fent-se monjo, però els religiosos l’obligaren a acabar els estudis i després podria entrar en l’ordre dels Agustins. Fou ordenat sacerdot el 1413 i sub-prior el 1429 però el seu convent fou dissolt més endavant per disputes entre Roma i el bisbe d’Utrecht, però continuà la vida monàstica fins a la seva mort.

Ell era copista, s’ha demostrat que ell sol copià la Bíblia en l’escriptòrium del seu monestir fins a quatre vegades, recordem que encara no s’havia instaurat l’impremta. Com a religiós, s’ha d’encasellar en la corrent de l’escola mística, va ser seguidor de Geert Groote i Radewijs, fundadors dels “Germans de la Vida Comú” germandat per la que anys més tard se sentiria atret Erasme.

Kempis impartia classes als joves novicis, i en part es creu que algunes de les seves obres eren apunts per instruir-los, no obres per ser publicades. Però el misteri es el triomf de la “Imitació de Crist”, llibre que s’ha acabat coneixent a casa nostra com a “Kempis” a seques. Es el llibre catòlic més editat del món després de la Bíblia. Fou escrit com a meditacions al llarg de tota la vida del autor, el llibre fou desconegut en els seus inicis de manuscrit, a pesar de que fou copiat diverses vegades. L’autor no el signà, així com tampoc fou signada la primera edició impresa el 1418, fet que comportà que ja des de l’època fora controvertida l’autoria del llibre. Kempis mai la reclamà, es clar que no es cobraven drets d’autor, amés, d’humilitat i l’opció de vida de l’autor estaven molt acord amb l’anonimat.

El llibre en qüestió, sobre un rerefons religiós, és una exhortació a la mística d’esperit intel·lectual, utilitzant la raó, d’aquí el seu gran interès. Aquest fomenta la vida espiritual plena, la plenitud del ser mitjançant el pensament i el coneixement. Una de les seves màximes que més agrada als bibliòfils diu: 

“In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro”
(A on sigui que vaig buscar la pau, només la vaig trobar en un recó amb un llibre.)

            Per tant estem en un incipient humanisme que no triomfà a casa nostra fins entrat el S. XVIII. Un decalatge important, però quan ho feu, sobta que tant altes paraules es popularitzessin tant. Fins el punt d’avui preguntar-se si realment eren enteses pel seu verdader significat o quedaren emmascarades per la fe popular.


           

 
Portades de les tres edicions catalanes, d’esquerra a dreta: Barcelona 1740, Girona 1759 i la de Girona en llatí de 1762

Aquí presento cinc edicions diferents del mateix llibre impreses en la península, dues de madrilenyes, impreses en castellà, una d’Ibarra que sent la més pulcra no es ornada ni tan profusament il·lustrada com les altres, a la vegada que es la més tardana de gust neoclàssic, i l’altra impresa a Madrid per Miguel Escribano el 1786 amb gravats a tota pàgina al començament de cada un dels quatre llibres que conformen l’obra. Però a mi les que més m’interessa comparar són les altres tres edicions fetes a Catalunya, la primera a Barcelona el 1740 per Juan Piferrer, la segona, la ja esmentada de Girona per Josep Brò de 1759 i la tercera també de Girona per Narcís Oliva de 1762. La primera i la segona en Català, traduïdes pel pare Bonaura, i la tercera en llatí, tal com fou escrit l’original.

El més atractiu, a part del idioma, ja que el català sense ser antic utilitza unes formes actualment desaparegudes, es la voluntat d’apropar al poble textos d’aquesta categoria. Amés de l’atractiu que també tenen al meu entendre les xilografies o gravats al boix que il·lustren les obres.

Les xilografies que contenen les tres edicions són les mateixes, pel que es dedueix que les edicions gironines són copia de les fetes a Barcelona donada la seva gran popularitat i mercat, però essent les mateixes, totes són diferents, gravades de nou per cada edició, d’aquí les petites diferències que hi ha en cada gravat.

Portades amb la imatge de Kempis en l’ordre anterior
 

Crist de la presentació en l’ordre anterior

Primera il·lustració del primer capítol del primer llibre en l’ordre anterior.
 
En l’edició de Barcelona hi ha algun boix re aprofitat, com el crist de la presentació, degut al seu mal estat en comparació a les altres xilografies del llibre, però en totes les edicions segueixen exactament les mateixes composicions fent petites variacions. Per exemple el retrat de Kempis de la portada amb la il·luminació de Crist i com el primer il·lumina el mon. Poso aquests exemples juntament amb el crist de la presentació i el gravat del capítol primer del primer llibre, la resta que es molt nombrosa, són tots idèntics amb petites variacions com els mostrats. Això demostra que en cada edició es refeien els boixos tornant-los a gravar, donant a entendre que les tirades eren nombroses i es feien malbé o que cada impressor era zelós de la seva edició, ja que els llibres amb il·lustracions eren relativament cars i costosos d’elaborar. En ocasions es venien els boixos entre impressors quan no contaven fer cap reimpressió de l’obra, el fet de que cada un tingués els seus es un altra mostra de la immensa popularitat que gaudí aquest llibre tan desconegut en el dia d’avui. 

 

viernes, 15 de noviembre de 2013

Fray Lorenzo de San Nicolás, el millor tractat del segle XVII

Tots tenim una primera vegada i, generalment, la recordem gravada a foc a la nostra memòria. Doncs per mi, el primer tractat d'arquitectura que vaig comprar sempre ha sigut un record inoblidable i avui li vull retre homenatge. Es celebraven les Fires de Girona, encara feia fred i a les paradetes de la plaça de Sant Agustí encara s'hi venia gastronomia bibliofílica i no pas alimentària. Jo estava cursant els últims anys de l'institut i vaig fixar-me en un llibre molt malmès que tenia cobertes de pergamí; el vaig fullejar i vaig veure que era un tractat de construcció que no tenia portada, però a la part superior de les pàgines hi resava: "Arte y uso de arquitectura". Vaig demanar-ne el preu però no el vaig poder comprar, tot i que em vaig guardar una targeta amb la direcció del llibreter de vell, el qual tenia la botiga just darrera de l'ajuntament de Barcelona, al carrer Templers. Un any després vaig començar els estudis d'arquitectura i, a l'estar instal·lat a Sant Felip Neri de Barcelona, tenia la llibreria a prop, vaig ajuntar els diners dels diversos estalvis que guardava i, efectivament, encara tenien el llibre. Era un tractat sense portada -tal i com ja he dit anteriorment- on no se n'apreciava ni el nom de l'autor, ni el lloc ni l'any de l'edició.

Doncs bé, aquest llibre era el tractat d'arquitectura de Fray Lorenzo de San Nicolás (1595-1679), un religiós de l'orde dels Agustins, considerat el millor tractadista d'arquitectura de tot el segle XVII espanyol, i cal recordar que els dominis d'aquest país s'estenien per tot el món en aquella època. Això equivaldria a dir que es tractava d'un dels tractats més importants del món. Fray Lorenzo era fill d'un mestre d'obres que, després d'haver viscut a les Índies i quedar vidu, es féu monjo al madrileny convent dels agustins, el mateix que, uns anys més tard, el seu fill també professaria.


Portada del primer volum, de l'edició de 1796


Fray Lorenzo, en els seus anys d'infantesa, aprendgué l'art de construir gràcies al seu pare, al mateix convent. L'any 1612, quan tenia 17 anys, fou ordenat; i el 1631, quan en tenia 36, cantà missa. Com a arquitecte, activitat que realitzaven molts monjos en aquella època, i per estrany que pugui semblar, realitzaven dita activitat amb perfecta harmonia juntament amb les seves tasques religioses; Fray Lorenzo projectà i dirigí les obres de diverses esglésies de Madrid i a les dues Castillas, a més d'intervenir com a pèrit d'obres que no havia realitzat ell.

Però el que l'ha fet passa a la història ha estat el seu tractat d'arquitectura "Arte y uso de Architectura" publicat per primera vegada l'any 1633; despertant certa polèmica ja que l'arquitecte civil Pedro de la Peña presentà a el "Consejo Real" 38 esmenes al text de Fray Lorenzo, amb el pretext d'impedir la difusió del tractat per motius de rivalitat, encara no aclarits. Malgrat tot, el consell autoritzà la venda del tractat amb la condició que Fray Lorenzo havia de respondre en la següent obra, o reimpressió, si es donava el cas, al seu detractor. Cosa que ja va fer, però 32 anys més tard, quan es publicà la segona part del tractat.
 
Portada del segon volum de l'edició de 1796


Aquesta obra gaudí d'una gran estima i d'una ingent divulgació durant tot el segle XVII i XVIII. Sobretot fou valorat pels mestres d'obres, ja que recollia tot el saber necessari, convertint-se en una obra d'obligada consulta per a qualsevol que volgués desenvolupar tasques de construcció. D'aquí les seves corresponents reimpressions, malgrat el retard esmentat.

Segons George Kubler, és el millor tractat escrit mai sobre arquitectura, ja que conté des d'unes primeres nocions de matemàtiques fins a la construcció d'una catedral; ho conté quasi tot: els ordres, la projecció de plantes, restauracions d'edificis, refonamentacions, construccions hidràuliques, cúpules sense xindris, etc.

Fray Lorenzo es queixà ja de que la qualitat del paper en la primera edició no era prou bona, a més de que les làmines, al ser realitzades a Espanya, eren de xilografies de boix i no tenien la categoria de les que es feien en planxes de coure, però almenys complien els fins didàctics, objectiu amb els que havien estat concebudes.

Així doncs apareix el tractat l'any 1633, i la segona part el 1665, la reedició de la primera part l'any 1667, i les dues parts juntes es publiquen per primera vegada l'any 1736, i per segona vegada el 1796.
 

 
 
Exemples comparatius de les mateixes làmines de l’edició de 1633 amb la de 1796. Es substitueixen les ombres i es varien petits detalls al tornar a gravar les il·lustracions.  


 
Jo comparo la primera edició de 1633, que és la que vaig comprar a Barcelona, amb una edició dels dos volums junts, impresa l'any 1796, que també vaig comprar, a Londres. El més curiós és que aquesta última, lluny d'estar més ben impresa, sí que el paper és de més qualitat, però les xilografies són les mateixes, netejades d'ombres i gravades de nou per un gravador encara més matusser. Totes foren realitzades a Madrid i és curiós com viatgen els llibres, però la mala factura d'aquest tractat sobta amb la bona acollida de que gaudí, del que només es pot deduir la seva claredat i fàcil consulta, cosa que el feren ser un dels més estimats durant dos segles. Poques obres d'avui dia gaudeixen d'aquest ús tan prolongat en el temps, i el més curiós és que passejant per la geografia peninsular, de sobte, en un poblet, trobes una església que és absolutament de manual, i sense cap mena de dubte, darrera hi havia un mestre d'obres que hauria dut el Fray Lorenzo sota el braç. En canvi, actualment, a les aules de les nostres facultats, rares vegades se'l cita; suposo que se li fa justícia, ja que la humilitat de "Agustino Recoleto" així ho pretenia.

 
Tres exemples de façanes proposats per Fray Lorenzo en l’edició de 1633

viernes, 8 de noviembre de 2013

Ibarra versus Oliva, centralisme editorial al segle XVIII

Quan s'estudia el floreixement de l'impremta a casa nostra, un dels períodes històrics que més ha aportat, sense cap mena de dubte, és la Il·lustració. Curiosament, els tallers dels impressors de tot el segle XVIII foren purament artesanals, treballaven amb premses de fusta i caràcters mòbils fosos per ells mateixos; a més, utilitzaven la tinta de pròpia fabricació, raó per la qual, des de l'invanció de l'impremta en temps de Gutenberg fins la primera meitat del segle XIX, la tecnologia de l'impressió no va variar. És en aquest període, el segle XVIII, que l'art del llibre ha deixat les edicions més belles, més acurades i més valorades de tots els temps. La poca tecnologia de la que disposaven, a més del propi art de l'artesà, ha donat pàgines que són autèntiques obres d'art.

Tot amant dels llibres de la Península ibèrica, coneix o posseeix algun llibre del segle XVIII amb peu d'impremta dels Ibarra, els Sancha, Marín o de la Impremta Real. Aquestes cases, o seus, d'impremta, actualment assimilables amb les editorials, són les quatre impremtes instal·lades a Madrid quan aquesta ja era la capital del regne, en plena època Borbònica. Aquestes cases editorials posaren el nivell de les edicions espanyoles al de la resta de nacions europees naixents gràcies al seu bon savoir faire, qualitat i selecció de les obres a publicar.

Precisament parlarem del paral·lelisme i de les diferències que hi ha entre la impremta més gran espanyola instal·lada a Madrid: la Ibarra, i una de les dues famílies d'impressors gironins, els Oliva. Són històries paral·leles en el temps, amb un decalatge de mig segle, ja que s'iniciaren, primer, els tallers de Girona, i no és fins cinquanta anys més tard que Joanquin Ibarra funda la seva pròpia impremta a Madrid, tot i que les característiques de les seves obres impreses, salvant les distàncies entre Girona i Madrid, són d'una exquisidesa considerable.

La família Oliva procedia de Sant Hilari Sacalm (Guilleries) i s'instal·là a Girona comprant el taller de Jeroni Palol a la seva vídua, una impremta del segle XVII quan havia donat molt bones edicions a la ciutat però que no tingué continuïtat. Aquesta compra comportà el confrontament dels Oliva amb els Bró, una altra família d'editors procedents de Barcelona que pretenien instal·lar-se a Girona, comprant la casa de Palol; però les diferències entre aquestes dues famílies d'impressors gironins del segle XVIII mirarem de tractar-les més endavant. Un cop Francesc Oliva hagué comprat l'impremta s'inicià publicant obres que Palol havia deixat inacabades, i val a dir que Oliva aprengué l'ofici ràpid, ja que ell era llibreter, comercialitzava llibres, però no imprimia. Hi ha constància que Francesc Oliva, l'any 1686, ja vivia a Girona fent de llibreter, i no fou fins el 23 d'agost de 1703 que comprà l'impremta de Jeroni Palol amb tot l'instrumental i les edicions a mig fer. Però el primer Oliva no va gaudir gaire de la nova impremta, ja que per causes de salut no sortiren gaires llibres de les seves premses, almenys durant els 10 anys que regentà el taller. Però el seu fill i el seu nét, els dos de nom Narcís (patró de la ciutat), foren els impressors més prolífics del segle a Girona. Apareixen llibres impresos amb el peu d'impremta de Narcís Oliva, fill i nét, durant tot el segle, però de la família Oliva n'hi ha des de 1703 fins a principis de segle XIX. Les dues botigues que posseïen al carrer de les Ballesteries foren on veieren la llum multitud d'edicions molt preuades, algunes d'excepcional raresa per la seva època ja que foren impreses en català.


Els Ibarra, possiblement la casa editorial més famosa o sobre la que s'ha escrit més, s'inicià amb Joanquin Ibarra Marín, nascut l'any 1725, vint-i-dos anys després que Francesc Oliva comencès a publicar pel seu compte. Joaquin Ibarra era fill de Saragossa, però als 10 anys d'edat es traslladà amb el seu germà gran, Manuel, que aleshores tenia 26 anys, a Cervera. Manuel Ibarra havia aconseguit feina a l'impremta de la universitat de nova fundació erigida per Felip V, l'any 1717, suprimint la resta de les que funcionaven al Principat de Catalunya, centralitzant la majoria dels estudis superiors en aquesta ciutat de Lleida, com a gràcia i recompensa pel suport que aquesta li havia donat durant la guerra de Successió (1701-1713).


Manuel Ibarra havia après l'ofici a l'impremta del seu oncle, Antonio Marín, a Madrid, impremta que funcionava des de 1726. A la vegada, Joaquin l'aprengué de la mà de Manuel, el seu germà gran, a l'impremta de la universitat de Cervera, on, a més, estudià i adquirí amplis coneixements. Dins les publicacions d'aquesta impremta cal remarcar que, tot i el Decret de Nova Planta, segueixent apareguent alguns llibres en català, fet que sempre s'ha negat des de les esferes bibliòfiles espanyoles, i que les publicacions sobre la història de la impremta espanyola sempre han silenciat. Però el fet és que tenim lllibres editats en català, sorgits de l'impremta de la universitat de Cervera amb el peu d'impremta de Manuel Ibarra (germà gran de Joaquin), impresos i fets en l'època que aquest aprenia l'ofici a la mateixa casa; pel que clarament es deduiex que el més gran impressor espanyol, llorejat com a màxim exponent de l'impremta genuïnament espanyola, centralista i borbònica, no només aprengué l'ofici a Catalunya, sinó que hi cursà estudis, parlava i escrivia correctament el català.

Portada d'un llibre publicat en català per Manuel Ibarra a Cervera.

Segons I. Ruiz, Joaquin Ibarra, l'any 1742 deixa Cervera i es traslladà a Madrid, però fins el 1753 no fundà la seva pròpia impremta. Qui ha estudiat la seva vida dedueix que aquells anys abans de seguir el seu camí, passà uns anys treballant en l'impremta del seu oncle que, en aquell moment, encara gaudia de gran prosperitat. L'impremta d'Antonio Marín, tipògraf d'origen aragonès, és, actualment, considerada entre les quatre millors del regne; tingué la màxima producció entre 1726 i 1770, però no aconseguí els refinaments editorials ni la fama que aconseguiria Joanquin Ibarra.

L'any 1749, el germà gran de Joanquin, Manuel, va haver d'abandonar Cervera per motius que no han estat aclarits; possiblement sigui aquesta una de les causes que un cop instal·lada tota la família a Madrid, manifestessin certs recels cap a Catalunya, o si més no, intentaren amagar les publicacions en català que havien realitzat. 


Un cop instal·lat Joaquin ibarra a Madrid, canvià nombroses vegades de taller, però els encàrrecs eren molt fecunds i aconseguí posar en funcionament el taller més important del regne. Regentà una impremta amb més de 100 operaris. (Caldria aclarir que les més grans en tenien entre 16 i 20, i el més freqüent era que fossin tallers familiars amb un o dos aprenents, i algun treballador extern).

Portada del primer llibre impres per Manuel Ibarra a Cervera

No ens extendrem a relatar les obres més importants sortides d'aquest taller, ja que són nombrosíssimes i reconegudes per tots els bibliòfils del món. Però a grans trets, sorgiren notables publicacions històriques, científiques i teològiques, que encara avui són citades en treballs moderns. Voldria posar èmfasi en què el màxim exponent de l'impremta castellana es formà a Catalunya, i contraposant-ho en els tallers familiars que existien a Girona, Barcelona o en d'altres ciutats del Principat, i en concret a la família Oliva de Girona, s'arriba a la conclusió que Ibarra posseí una formació de l'ofici similar, però amb l'afegit d'assistir a la universitat de Cervera. Però el que realment el diferencia dels impressors catalans, és el volum de publicacions i l'allau d'encàrrecs que tenia pel fet de trobar-se a la cort. Les seves tirades de cada obra eren molt nombroses, fet que el dugué a acaparar títols i exclusives. No és tant la qualitat de les seves publicacions el què el distingeix de la resta d'impressors, ja que comparant el que des de Madrid es consideren edicions exemplars d'Ibarra amb impressions com les dels Oliva de Girona, els mitjans tècnics i la qualitat són exactament la mateixa; només divergeixen els gravats, cosa que depenia dels artistes gravadors i no del tipògraf, i Ibarra tenia els de la Real Academia de San Fernando a la seva disposició. Pel que fa la resta, tal com la qualitat del paper, els caràcters, l'encaixat i les premses, tots tenien els mateixos mitjans. L'hegemonia en llibres de qualitat a totes les zones de Catalunya era comparable amb les de la capital del regne. S'ha de dir, però, que en el virregnat i a les Índies, així com a certes províncies de la resta de la península i illes, la categoria era lleugerament inferior.

El que realment no s'ha tingut en compte a l'hora de donar la categoria als impressors del segle XVIII ha estat la diversitat d'articles que oferien, i aquest fet ha causat el desprestigi dels tallers de províncies; quan la casa Ibarra només produïa llibres, els tallers de províncies guanyaven més diners publicant opuscles de devocionaris i novenes, o estampant goigs a baix preu, que no pas fent edicions de luxe d'obres que només podien comprar l'aristocràcia i l'alta burgesia, fet que ha posat de relleu la disminució del nombre de llibres de luxe sorgits d'impremtes de províncies, comparat amb el gran nombre dels que sorgiren del taller de la capital. Però si comparem obres de la mateixa categoria no hi ha cap diferència pel que fa a la qualitat. 

En canvi sí que es pot morir d'èxit; a la capital, les modes sempre han canviat ràpidament, i les cases editorials, al disputar-se els favors i privilegis, queien ràpid en desgràcia. En canvi, a províncies, en el nostre cas a Girona, una empresa podia substituir amb el mateix cognom de propietaris durant 200 anys, un valor que no tothom el valora però que és un fet de lloança inqüestionable, ja que ha donat uns fruits que el mercat actual de bibliòfils haurà d'acceptar i aprendre a valorar, ja que aquestes històries locals s'hauran d'anar escrivint quan les de la capital ja fa temps que ho estan.
 
 
Bibliografia:
 
 
- MIRAMBELL I BELLOC, Enric. Història de la Impremta a la ciutat de Girona. Institut d'Estudis Gironins, Girona 1988
 
- MORAL SANDOVAL, Enrique. Algunas noticias sobre el impresor aragonés Joaquín Ibarra y Marín. Ed. no venal de la Asociación de libreros de viejo. Madrid 1995
 
- VILA, Federico. Reseña Historica cientifica y literaria de la universidad de cervera. Ed. Catedra de cultura catalana, Cervera 1981 



lunes, 4 de noviembre de 2013

Dos opuscles gironins

M'ha semblat encertat començar explicant una anècdota trista però interessant a l'hora. Malgrat que ja fa dies que hem deixat enrere l'11 de setembre, aquesta és una data significativa per a la història del nostre país. Proposo retre un petit homentage a Carles Rahola.
 


Fa anys, molts anys, en una llibreria de vell del final del carrer de la Força, a Girona, vaig veure dos títols en un parell d'opuscles, l'un posava: "L'amor al Llibre i els grans amics del Llibre" i l'altre "La pena de mort a Girons", que em cridaren l'atenció. Òbviament, en una ment adolescent com era la meva en aquella època, m'impressionaren tots dos i al fullejar-los vaig veure que tots dos estaven dedicats per l'autor. Tenia pressa, ja que feia incursions a l'esmentada llibreria entre les classes de solfeig i piano al vell conservatori de les Voltes de'n Rosés, i només disposava de mitja hora, però vaig iniciar el regateig; no tenia ni idea de qui era l'autor, però malgrat que estaven marcats a dues-centes pessetes cada un, al ser jove i fer cara de llàstima, me'ls deixaren per tres-centes tots dos. La meva victòria fou que el llibreter no s'adonà que estaven autografiats. Gràcies a aquells opuscles vaig descobrir qui era Carles Rahola, vaig haver de recórrer a l'Enciclopèdia catalana, i al constatar que aquella autor hi sortia vaig deduir que era un personatge important, molt important per Catalunya. Beneïda ignorància!
 


Passats els anys, des del punt de vista del bibliòfil, l'opuscle de "L'amor al llibre" no té més interès que la pròpia edició: és imprès l'any 1928 als tallers de la Casa de Misericòrdia, a l'hospici de Girona, i la seva tirada fou reduïda. Però en l'índex trobem temes molt diversos. És un document interessant des del punt de vista pedagògic i social, respon a l'afany d'aquella època a divulgar biblioteques, a fer proliferar més escoles i a les bones tendències educactives que tingueren lloc durant la  II República. El capítol més atraient per al bibliòfil, però, és el que es titula "Les víctimes dels llibres", on en quatre pàgines repassa personatges de la història (a saber d'on ho va treure!) que varen morir a causa dels llibres.


 
Parlant de la mort: l'altre opiscle "La pena de mort a Girona" és un estudi, aquest sí, exhaustiu i ben documentat dels processos, confraries de suport als condemnats i les condemenes amb execució pública que s'esdevingueren a Girona durant els segles XVIII i XIX. El més paradoxal del cas és que l'opuscle fou imprès a la mateixa tipografia que l'anterior, l'any 1934, i el 15 de març de 1939 afusellaren Carles Rahola a la mateixa ciutat. L'historiador és víctima del seu propi objecte d'estudi, sense dubte una de les pàgines més negres de la història de la nostra ciutat.